El telèfon no para de sonar. I el mòbil de la tieta. I la mama fora, de viatge. En deu haver passat alguna de grossa perquè la tieta plori. Mai l’havia vist plorar. Cada cop que truquen li diu a la Marta estigues pel nen, i la Marta ara vaig, se m’enduu del menjador i em vigila , però de seguida que creuem la porta sento a la tieta ploriquejar i dir li va passar pel cap, li va passar pel cap, i Passeig de Gràcia i autobús. I la mama no hi és. Ja està bé.
En acabat la tieta torna al pobret, pobret, és tan petit. Ni Quimet ni Quimarro ni Patufet ni tete, només pobret, pobret i tan petit. Què pesada! No sé de què li ve aquesta llastimeta si fa un pilot de temps que no m’he fet cap trau!
No està enfadada, no em renya. I la mama no ho sé, perquè no ens truca. Quan s’empipen amb mi em criden Quim!, com la Marta a tothora. La Marta no s’enfada mai, només em diu Quim perquè sap que m’agrada. Em fa més gran.
La tieta sempre riu, però ara plora i plora i no em vol dir per què. La mama em diu sovint que és una eixelebrada i una cabra boja i això la fa somriure. No sempre està contenta, la mama, però amb la tieta sí.
La tieta diu és que va cansada de tant treballar, hauria de sortir més, la mama, però jo les he sentit parlar del papa, que està de viatge fa un munt de temps, tant que ni me’n recordo d’ell, i que la mama el troba a faltar. I que tu saps com me l’estimava. Llavors es posa trista. Però la tieta s’ho sap manegar perquè se li passi el sentiment. Jo no sé si estimo bé, perquè no les trobo a faltar.
La tieta i la mama em diuen moltes vegades ai com t’estimo Quimet, Quimarro, Patufet, ai el meu tete, ai el meu petitó. I qui m’estima a mi. I jo contesto jo. La Marta mai em pregunta si l’estimo, però també li diria que sí, encara que el meu nom gran no faci olor de gessamí i violetes.
Ara fa dies que la tieta em deixa sol amb la Marta mentre ella espera no sé què. Potser que truqui la mama. Sempre té els ulls vermells i diu estan malaltons quan li pregunto què hi té, i em mira molt com si jo també els hi tingués. Però jo no em crec això dels ulls perquè els té com la mama quan plora. Ja no és divertida ni eixelebrada ni una cabra boja ni em diu Quimet ni Quimarro ni Patufet ni tete, només pobret, pobret i tan petit mentre que m’acarona a poc a poc. I després pobre Agnès, pobre Agnès, i s’eixuga el plor a mig camí. I la mama Agnès deixant-la sola. Ja està bé.
Ahir van trucar al vespre quan la Marta no hi era per endur-se’m. I la tieta va contestar fluixet l’Agnès esperava el semàfor, i es va voler treure un paper enganxat a la sabata, i es va ajupir distreta, i el cap fora de la vorera, i l’autobús venia, i li va passar pel cap, i no, el nen no sap res, pobret, és tan petit. I gemegava molt.
Ara sí que les trobo a faltar a totes dues. Deu ser això estimar bé, però no m’agrada.
