dissabte, 27 de desembre del 2008

NADAL TROPICAL


A casa sempre hem estat complidors amb les tradicions. El mateix que per Tots Sants venerem els morts amb una fartanera de castanyes i panellets al voltant de la taula ben parada, on s’estén la vaixella de porcellana de Manises enribetada d’or, les copes de Bohèmia i les estovalles brodades per la besàvia, amarades de midó, que ma mare redimeix de l’armari quan hi ha convidats, per Pasqua ens mengem la mona del padrí esquitxada d’ou de xocolata esbocinat a parts iguals perquè ningú protesti. Tampoc no passem pena: si els elefants posessin ous, seria un ou de paquiderm.
El diumenge de Rams tots estrenem sabates i encetem la primavera amb vestits eteris, espantant els núvols, i, després de repassar la patxoca dels altres mentre brandem la palma, acabem de celebrar l’indument encara estalvi de la diada davant la incommovible teca que arreplega la família al menjador de casa, asseguda en cadires de qualsevol mena i condició rescatades de tots els racons del pis.
Però per a mi les festes nadalenques, que conserven encara el plural, no tenen parangó. Tot convida a deixar-se viure a les nits voltats per l’enlluernament de carrers i aparadors, i passar els dies, en segura companyia ciutadana, a la tanda dels comerços de queviures per omplir a dojo el cistell de provisions com si fossin de franc, o als establiments de roba interior, de prêt-a-porter i de complements; a l’entrada dels pàrkings, amb la mirada crispada i fixa en el resplendor vermell del semàfor que barra el pas a les seves galeries; davant el patge ben plantat que es guanya uns calerons per anar-se’n de festa després de recollir cartes escrites amb més il·lusió que traça, i lliurar caramels a la canalla i als pares llaminers si s’escau. I enmig d’aquest batibull d’emocions, acabem d’adobar la nostra joia amb els presents del Tió, els del pare Noble i els dels Reis, per fer contents a tots; els avets moribunds revifats amb llumenetes, boles irisades i lluents i garlandes de purpurina; la fira de Santa Llúcia, on anem a ressuscitar al nen diví mutilat pels anys i el maneig, o a buscar un pircing nou; el torrons trossejats que van i vénen de la cuina, l’escudella i carn d’olla i el pollastre rostit que quedarà sencer i que servirà per als canelons del proper sant. I el pessebre, que el dia de les Llúcies exhumem de la capsa de sota el llit, desplegant-lo damunt la calaixera del menjador per inaugurar el temps de pau a ritme de simbomba i pandereta.
El mal va ser que un any, i a raó de l’anunciat escalfament del planeta, ens va arribar un ban de l’Ajuntament que gairebé ens deixà sense poder honrar de gust i a casa el nostre estimat Betlem. El consistori, en un ple extraordinari, va decretar que els pobles de Jerusalem domèstics havien d’anar a adorar el Nen en mànigues de camisa o samarreta imperi, prohibint amb determinació (i una multa desorbitant) que portessin cap peça d’abric. Al·legaven que el tuf suorós dels teixits hivernals podia enterbolir l’atmosfera amb bacteris insans, i comminaven al veïnat a complir el sacre reglament amb l’advertència de severes inspeccions domiciliàries. L’esvalot que aquest edicte va provocar, afegit als preus abusius de les figuretes novedoses, generà un seguit de protestes que amenaçaren seriosament el negoci nadalenc. Les mesures per controlar la taxació de les virtuoses imatges van brollar en un dir Jesús, i els atractius descomptes aconseguiren que, qui més qui menys, s’acollís a la norma. Alguns ens vam haver de conformar amb el Naixement a cel ras, emmotllat entre molsa perquè la coberta de la calaixera no quedés tan desemparada, amb la promesa d’anar ampliant la patuleia a poc a poc.

Ara que sóc gran, els Reis ja van en camell i els arbres autòctons guarneixen les muntanyes. Les cases no treuen fum per les xemeneies, però tenen aigua corrent, i els pastors paren la fresca a la porta de les masies vano en mà. Al caganer ja no li cal la pipa per escalfar-se, i ha deixat de fumar seguint els cànons salutífers moderns, però va restrenyit. Sant Josep es mira i remira el seu gaiato, més florit que mai, i els ulls li llampurnegen d’entusiasme. L’ase i el bou per fi poden pasturar pel bé de déu d’herbam dels voltants, i el nen Jesús està més content que un gínjol encara ros, blanquet i fresc com una rosa, mentre pensa que ja era hora que regnés la justícia: tanta mel, tanta mel, i ni una trista pellissa per abrigar-lo, aquests pastors. El riu de paper de plata, però, corre el risc de vessar per la invasió d’ovelles que, desesperades amb el seu excedent de llana, el tenen ocupat, davant l’esgarrif dels ànecs que estan que treuen foc esperant amb delit les rebaixes de xai entrat gener.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Internet

Em vas enviar un bes i jo
el vaig prendre
sense saber com eren
els teus llavis,
els mateixos que creia
que em parlaven
d’amor
i d’altres coses
com les flors
i el mar
i les constel·lacions
que ens donen el bon dia
abans
de que comenci.

Em vas donar una veu
perquè fos somni
i no res més i jo
em vaig aclucar el ulls
per escoltar-la.
Encara era de vidre
de tan fràgil i suau
i transparent
i nova
però la sentia tèbia
i feia bo a les mans
que l’acotxaven
per a què no es trenqués
si m’adormia
en el bocí de son
que em vares donar tu
perquè fos temps
tan fàcil com l’instant
en què prens l’aire
tan dòcil com l’amor
que es dóna de memòria
i no
i no res més.

I em vas donar un vestit
amb la vora desfeta
perquè la nués amb fil
del color que m’agrada.
Era dissabte, estiu,
i vaig agafar el blau
per triar alguna cosa,
perquè tu no t’ho saps
que no em coneixes,
però a mi m’agraden tots
i a més hi ha dies
que el blau el veig vermell
i el vermell verd.
Hi ha dies
que els colors em semblen diferents
segons si és ombra o llum
el que jo miro.
Però era dissabte, estiu,
i tu a la vora, i vaig triar-ne el blau
i el groc,
i en acabat vermell
per enfilar el que em deies
a sota del vestit
on creia que desava
les certeses d’un home
de qui ignorava
el seu somriure irònic
quan ballava descalça
i jo li deia.

Obro un llibre a buscant-te
entre un munt de paraules
extretes de l’atzar
d’algun poeta
per si ell et coneix
i em dóna algun indici
que t’acosti.
Però la veritat és fonda
com el mar invisible
que tu mires.
És ella qui et té a tu
quan li menteixes
i no el poeta
i no jo
i no les ampolles que vas deixar a l’oneig
per si algú les buidava
i et prenia dels llavis
les paraules
que prenies
prestades.

Jo no sóc pescador
i no tinc mans de xarxa
per atrapar la lluna
a l’horitzó.
I la fosca no és meva
sinó seva.
I no em pertany la terra
ni el riu
ni el mar
ni l’ona que et portava
sense saber que tu
tampoc em pertanyies
perquè no sé què deies
de cossos i nuesa
i de mirar-me
en la profunditat dels ulls
sense antifaç
mentre no et desprenies
del teu posat poètic
i farsant.

Un ulls que quan et veuen
no saben qui ets tu
i no t’entenen
el buidat de frases repetides
que atrapes a internet
per provocar als amors
desconeguts, anònims
a oferir-te’n de noves
per al teu repertori
de tendresa
i mentida.

En elles t’he buscat
i et descobreixo
buit
com un fantasma.
Et cal alimentar-te
del sentiment dels altres
per donar-te valor.
La tendresa dels altres,
les paraules dels altres,
per copsar la raó
que et justifiqui el viure.

Tot plegat no m'agrada
però penso, tant se val,
ja va bé saber una mica més
de cada cosa
encara que rosegui
abans de que mossegui.

Em vas vendre passió
de silumacre
amb paraules volàtils
com el fum.
Només una aura
descarnada de tu.
Però no les he espolsat,
de cap manera.
Les he fet meves
per a què siguin teves
i em trobis el secret:
puc semblar bleda,
però no sóc
idiota.

divendres, 19 de setembre del 2008

Ge Hac

Dissabte, 25 de març de 2007

Molt em penso que m’he tornat a enamorar de qui no he. Si més no, m’agrada com no hauria. Ni em mira, però no puc evitar que l’estómac em faci pessigolles quan el veig. Això de les pessigolles és un dir, una frase feta, una manera fàcil d’explicar-ho, perquè el que de debò sento és una cremor sobtada al pit que em fa adonar de que m’importa veure’l.
Tot plegat em molesta: el no poder-li dir per por que no ho accepti, mesura-ho tot quan conversem, no poder parlar amb ningú d’ell, haver d’esperar els encontres casuals perquè ni ell ni ningú sospiti res. Haver-me d’amagar. Si la Jota Be i l’Essa Ema sabessin que quan escolto música penso en el Ge Hac, ho trobarien cursi.
L’Essa Ema és elegant, sempre tan ben vestida, tan correcta en l’entonació de la veu, en les paraules. Sempre tan discreta en tot, inclòs el seu somriure, moderat, dolç, fi. Ni un fora de to a la roba i al gest. Les seves emocions són un misteri fins i tot quan s’enfada. Porta un control estricte de les frases, el ritme, la tibantor de les cordes vocals, el nervi que les descordaria i les faria estridents. I no deixa de ser admirable el seu posat. Un fill perdut, un marit calavera, una filla amb depressió, no són precisament una missiva d’indiferència. Jo, almenys, no me la crec. Però no mostra tendresa, i tampoc se’n està de fer ganyotes als mots flonjos dels altres.
La Jota Be és diferent. No li conec cap amor, cap fracàs, cap entrebanc vital, però no és elegant. És la viva amargor, una amargor que no treu cap a res perquè res ha perdut tret del desig a estimar. Ara ho veig clar: ho ha perdut tot, vet aquí el seu calvari. I el nostre. No hi ha dia que no es queixi perquè ho vol tot o res, i el tot, sense intervals, no el podrà tenir mai. Però no li pots fer entendre. S’altera en un no-res. Necessita que li diguis que estàs de part seva per aconseguir la perfecció en allò que proposa. És covarda, busca la seva cort de gallines per sentir-se important en el seu femer: és incapaç de bellugar un dit tota sola. Se’n fotria de mi si li digués que persegueixo el tot amb paciència i a desgrat del que ella pensi del Ge Hac, tant que el detesta perquè ell no li diu a tot que sí. És l’altra cara de la moneda on figura l’Essa Ema. És l’etern descontent.
Millor la discreció, la que ara em cal a mi, que no puc confiar.
Per què els anys donen aquesta consciència del ridícul quan ens enamorem sense permís?
Sé el que és estimar i ja m’agrada, però em fa basarda pensar altre cop en qui no he i que el temps passi lent mentre espero el que no serà dit.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Watch Out for Lucy


No sap què vol dir Watch Out for Lucy, però a l’Elena li agrada com sona.
Està sola a casa escombrant els racons mentre escolta Eric Clapton. Hi ha un ambient especial. La porta corredora que dóna al balcó és oberta i passa un corrent d’aire agradable. Els primers dies de primavera feia un fred de cal déu contra tot pronòstic i agraeix que a la fi, a mitjan abril, l’escalfor tèbia s’hagi decidit a treure el nas. Watch Out for Lucy. Les bambes li fan nosa. Balla descalça i es deixa anar els cabells. Mira i veu el seu reflex a la lluneta fosca del televisor i li agrada la imatge que li torna. Com li agrada la Lucy. Per la tonada se la imagina riallera, valenta, despresa i engrescada per una il·lusió nova, com ara ella mateixa. Ha deixat de ser la noia esporuguida que s’amoïnava per qualsevol ximpleria i en feia un món de les dificultats. Té quaranta anys i més energia que quan en tenia deu i vint i trenta. De sempre li ha agradat ballar, però ha hagut eternitats en què no li venia de gust escoltar música. Les cançons tristes són per als dies en els que no importa amb qui les ha escoltat, i les alegres no s’hi adiuen quan la nostàlgia corca. No es vol entretenir en enyorar el que no pot ser, fa temps que sap que no serveix de res. Si cal, si pot, canvia de rumb. Oblida com quan era nena i en feia un bolic de les ensopegades per amagar-lo al fons de la memòria. L’entusiasme i el maldol s’alternen vulguis no vulguis i ha après a no espinyar-se per confiar cegament en l’un o l’altre. Toca de peus a terra. No es deixa endur per l’eufòria ni la debilitat. Almenys, no pas per massa temps. Mira i veu i conclou que el fred i la calor són passatgers, i que els pot manegar des que ha engegat a dida la por que li barrava el pas.
Quan té la necessitat de posar música, i, sobretot, quan té la necessitat de ballar, és que tot va bé. I tot és tot, inclòs el que s’entesta en anar malament. Però balla d’amagades si convé. No és desconfiada, només se’n ha afartat de que no l’entenguin i s’ho calla si cal.
Ara se sent capaç de recordar la nena de les trenes que va ser durant tants anys. Era una nena prima i bruna, de poca gana, que contemplava el món amb ulls grans, foscos, curiosos, astorats, i que no gosava badar boca per no equivocar-se. I era una nena també més tard, als catorze anys, que menjava per omplir buits i s’avergonyia perquè es trobava grassa i lletja. I era una nena quan havia de deixar de ser-ho, al setze i als disset, i que en comptes de créixer va deixar de menjar per provar d’agradar els altres sense haver de dir res . Es mirava al mirall o ballava descalça davant la lluneta del televisor i se sentia satisfeta perquè era lleugera, tan lleugera que ni els ossos pesaven, tot i que els budells li feien mal i que no se sentia la sang a les venes. Tot i que fora d’aquell reflex anèmic, trencadís, d’una noia amb roba baldera, no hi havia res més. Envejava les Lucys que reien tinguessin l’aspecte que tinguessin. I ara balla amb ella.
El balcó és obert i deixa entrar l’hàlit humit d’aquesta tarda. El sol espetega contra els bancs i la sorra on les ombres dels arbres no arriben. Al centre del petit parc infantil que hi ha al passeig, el gronxador és buit. La nena de les trenes rosses que l’ocupa quan acaba l’escola, la que es dóna impuls per volar, no hi és avui. L’Elena li fa deu anys, els mateixos que ella tenia quan s’aïllava al gronxador del pati de ca seva perquè ningú l’empaités. Han passat trenta anys des d’aleshores. Llavors, quan feia fred, se li gelaven els genolls entre els mitjons a mitja cama i la faldilla curta que voleiava a cada estrebada del gronxador. Com els seus cabells, llargs i solts els diumenges. L’ombra de la figuera no arribava fins on l’Elena es deixava anar al plaer del balanceig, i els seus cabells castanys prenien tonalitats vermelles. Brillaven amb la llum. Als seus quaranta anys no conserven aquella lluïssor i malgrat tot no es gronxa en el que la infantesa li va prendre. A la fi agraeix que el pas del temps li hagi ensenyat a valorar la màgia de les coses més senzilles, les que té cada dia quan es lleva. Sempre han sigut allà, però abans eren tan petites que no les podia veure.

El pare li va ensenyar a tenir por des de ben menuda, i a ser tossuda per desempallegar-se d’ella. A voler descobrir el somriure en els llocs més recòndits i a que no comptessin els anys en les seves quimeres. Només tenia deu anys. I ara només quaranta. I tot, a la fi, suma.

dissabte, 19 d’abril del 2008

I qui m’estima a mi

El telèfon no para de sonar. I el mòbil de la tieta. I la mama fora, de viatge. En deu haver passat alguna de grossa perquè la tieta plori. Mai l’havia vist plorar. Cada cop que truquen li diu a la Marta estigues pel nen, i la Marta ara vaig, se m’enduu del menjador i em vigila , però de seguida que creuem la porta sento a la tieta ploriquejar i dir li va passar pel cap, li va passar pel cap, i Passeig de Gràcia i autobús. I la mama no hi és. Ja està bé.
En acabat la tieta torna al pobret, pobret, és tan petit. Ni Quimet ni Quimarro ni Patufet ni tete, només pobret, pobret i tan petit. Què pesada! No sé de què li ve aquesta llastimeta si fa un pilot de temps que no m’he fet cap trau!
No està enfadada, no em renya. I la mama no ho sé, perquè no ens truca. Quan s’empipen amb mi em criden Quim!, com la Marta a tothora. La Marta no s’enfada mai, només em diu Quim perquè sap que m’agrada. Em fa més gran.
La tieta sempre riu, però ara plora i plora i no em vol dir per què. La mama em diu sovint que és una eixelebrada i una cabra boja i això la fa somriure. No sempre està contenta, la mama, però amb la tieta sí.
La tieta diu és que va cansada de tant treballar, hauria de sortir més, la mama, però jo les he sentit parlar del papa, que està de viatge fa un munt de temps, tant que ni me’n recordo d’ell, i que la mama el troba a faltar. I que tu saps com me l’estimava. Llavors es posa trista. Però la tieta s’ho sap manegar perquè se li passi el sentiment. Jo no sé si estimo bé, perquè no les trobo a faltar.
La tieta i la mama em diuen moltes vegades ai com t’estimo Quimet, Quimarro, Patufet, ai el meu tete, ai el meu petitó. I qui m’estima a mi. I jo contesto jo. La Marta mai em pregunta si l’estimo, però també li diria que sí, encara que el meu nom gran no faci olor de gessamí i violetes.

Ara fa dies que la tieta em deixa sol amb la Marta mentre ella espera no sé què. Potser que truqui la mama. Sempre té els ulls vermells i diu estan malaltons quan li pregunto què hi té, i em mira molt com si jo també els hi tingués. Però jo no em crec això dels ulls perquè els té com la mama quan plora. Ja no és divertida ni eixelebrada ni una cabra boja ni em diu Quimet ni Quimarro ni Patufet ni tete, només pobret, pobret i tan petit mentre que m’acarona a poc a poc. I després pobre Agnès, pobre Agnès, i s’eixuga el plor a mig camí. I la mama Agnès deixant-la sola. Ja està bé.

Ahir van trucar al vespre quan la Marta no hi era per endur-se’m. I la tieta va contestar fluixet l’Agnès esperava el semàfor, i es va voler treure un paper enganxat a la sabata, i es va ajupir distreta, i el cap fora de la vorera, i l’autobús venia, i li va passar pel cap, i no, el nen no sap res, pobret, és tan petit. I gemegava molt.
Ara sí que les trobo a faltar a totes dues. Deu ser això estimar bé, però no m’agrada.

diumenge, 17 de febrer del 2008

EN EL POZO

A Ana le gustaban los veranos porque aparte de poderse quedar en casa de los abuelos todo el tiempo que duraban las vacaciones, le gustaba el pueblo ampurdanés de Garriguella, a pocos kilómetros del mar y rodeado de campos y viñedos que veía madurar bajo el calor.
La abuela Carlota y Emilio, el maestro de escuela que vivía con ella desde hacía algún tiempo y el mejor de los abuelos para Ana, la llevaban casi todas las mañanas a la playa de Roses o Llançà, y ella disfrutaba de lo lindo jugando con las olas y la arena gruesa de la orilla. Y con Emilio. Era él quien la llevaba de la mano hasta las rocas para zambullirse entre la espuma que soltaba el agua al chocar contra ellas. Y quien le explicaba cuentos en el porche al terminar la cena.
Por las tardes, después de la siesta, los tres se iban de paseo por los arrabales del pueblo, donde no era extraño encontrar agujeros que llevaban tierra adentro sin ningún brocal que los protegiera.
Cuando llegaba la tramontana, la niña se quedaba detrás de los cristales y contemplaba el movimiento de los frutales y las tomateras del huerto, y el del almendro cercano a la casa, del que la abuela le alcanzaba almendras a puñados. Por más que lo conociera, no dejaba de impresionarle el silbido y la fuerza de aquel tremendo viento.
Y llegó agosto. El vendaval se alternaba con la lluvia y Ana no había podido salir de casa hasta la media tarde de aquel martes catorce. Cuando el cielo empezó a despejarse, decidieron ir a buscar caracoles a la huerta, como acostumbraban al terminar de llover. En un rincón estaba el pozo cercado por un muro de piedra de cuya polea colgaba una gruesa y larga soga que arrastraba sus sobras por el suelo. La pequeña siempre miraba con temor aquella cuerda, porque cada vez que los mayores la usaban para sacar el agua subterránea le advertían que tuviera cuidado con ella, no fuera a enredársele en los pies y la arrastrara.
Después de llenar el cubo de caracoles aún quedaba día, y fueron a dar un paseo por el camino de la ermita antes de que declinara el sol recién aparecido entre las nubes.
Entre los matorrales que crecían en los márgenes había zarzamoras. A la abuela Carlota le gustaban sus frutos casi negros cuando estaban maduros, y solía tomarlos para ella y su nieta, que también celebraba su dulzura. En una de esas ocasiones, Ana echó a correr detrás de su abuela, pero Emilio la retuvo.
—Cuidado, Ana, aquí cerca hay un pozo— le dijo sin perder la calma.
Ana no andaba tan cerca como para caerse en él y Emilio lo sabía. El hombre, sin embargo, fue prudente y avisó del peligro a su nieta, que se detuvo de inmediato.
Pero aquel día, a diferencia de otros, la niña tuvo curiosidad por ver el agujero, y, mientras lo observaban, Emilio le contó que hacía muchos años había caído un niño como ella mientras cogía moras. Así supo de Fran y ya no se lo pudo quitar de la cabeza.
Por la noche no podía dormir pensando en lo solo que debía estar allí dentro, y en un revuelo se levantó de la cama para ir a buscarlo con la primera cuerda que encontró en el corral.
Entre la oscuridad pudo encontrar el hoyo, y con sumo cuidado se acercó al filo para llamar a Fran con toda la fuerza de la que fue capaz. Pero el pozo sólo le devolvía el eco. Sin darse por vencida, Ana volvió a gritar una vez y otra más, sin resultado alguno. A punto estaba de dejarlo, cuando Fran sacó su cabeza adormecida por encima del agua. La pupilas de Ana, habituadas a la noche de luna que alumbraba el interior del pozo levemente, pudieron adivinar la tez morena de aquel niño de pelo enmarañado que levantada su mirada perdida sin acertar a verla.
—¡¿Quién me ha llamado?! —preguntó con fastidio. Nunca antes lo habían despertado en medio de la noche.
Cuando lo vio enfadado, Ana no pudo articular palabra, y el muchacho, al no oír obtener respuesta, empezó a sumergirse de nuevo en el agua. Fue entonces cuando ella reaccionó.
—No te vayas, Fran, por favor — le dijo suplicante.
—¿Y quién eres tú?—volvió a preguntar el niño entre el enojo y la curiosidad. Y, sin esperar que le contestara, añadió —: ¿Y cómo sabes mi nombre?
Ana, algo asustada y a media voz, le explicó quién era y de qué manera había llegado hasta allí. Pero no tardó en recuperar la energía que había conseguido levantarla de la cama para ir a buscarlo.
—Vengo a sacarte. — Lo dijo con firmeza, como si no hubiera nada que pudiera impedirlo. Aunque pronto, al escuchar a Fran, entendió que eso era imposible.
El muchacho le contó, con cierta nostalgia, que de no haber caído en aquel foso hubiera sido el colmenero del pueblo. Le gustaba ayudar a su padre a conseguir la miel de los panales, si bien no podía quejarse en su refugio. Cuando se aburría en él, hacía excursiones por los laberintos del manto freático que anegaban el subsuelo de la comarca, e iba a parar a los ríos y rieras, a los canales de riego e incluso al mar, en el que no se adentraba mucho, porque temía que las olas lo alejaran demasiado de su pueblo y no supiera volver.
Pero no podía salir.
Después de la caída se quedó dormido durante largo tiempo y, al despertarse, su cuerpo había tomado la forma de huso, como el de un pez, su piel cubierto de escamas, y sus brazos y piernas convertido en aletas.
También le contó Fran que, allí en el fondo, tenía un arcón donde coleccionaba las historias que le daban los amigos. Los había ido encontrando después de dejar la tierra firme: pescadores, campesinos, y hasta un par de marineros de alta mar que se habían perdido en la costa por culpa de la niebla y que, de vez en cuando, salían del horizonte para verle. Y las de Andrés, un caminante de senderos que preguntó la hora a la pared del pozo para que retumbara.
—Fue divertido aquello. Casi se cae del susto cuando salí del agua para decírsela de una vez —dijo Fran mientras reía —. Hace tiempo que no cuento las horas ni falta que me hace, pero tanto insistió que le di una para que no siguiera gritando. Y nos hicimos amigos. Llevaba en su mochila un cuaderno de ruta, de donde sacó relatos para llenar la tarde. Me prometió volver por la vendimia. ¿Falta mucho?
—¡Qué va! Dos semanas solamente ¡Pero yo también tengo cuentos para darte! — exclamó Ana contenta de tener algo que ofrecerle a su amigo— Me los explica Emilio. Te gustaría conocerle, aunque no sé si puedo decirle que...
—Espera a crecer, Ana —la interrumpió Fran—. A los mayores no les gusta que los niños se acerquen a los pozos porque... .— El muchacho calló. Podía entender a los abuelos de Ana, pero a ella también. Además, no quería perderla ahora que la había conocido. Y él no dejaría que cayera. Estaba bien ahí, pero a Ana todavía le gustaban los almendros, y las moras, y los caracoles, y hasta el poder del viento silbante de tramontana de su pueblo.
—¿Por qué qué? — preguntó Ana sin mucho entusiasmo. El sueño empezaba a aparecer.
—Nada importante. Porque están cargados de manías — disimuló. Y enseguida cambió de tema—:¿Estarás aquí por la vendimia?
—¡Claro! Mis padres vienen dentro de unos días y no volveremos a Barcelona hasta mediados de septiembre. Tengo que ir a la escuela .—Ana se entristeció de pronto al recordar que sólo estaba de vacaciones.
—Pues no faltes —dijo Fran sin advertir el gesto disgustado de su amiga— Conocerás a Andrés. Te gustarán sus cuentos de sirenas y faros y navíos, de vuelos de falcones perdidos en la China, y águilas reales atravesando las montañas con chancletas. También sacó de su carpeta un duelo entre dos majaderos. Querían matarse por una dama que no sabía con cuál de ellos quedarse. ¡Tenía tantos! ¿Quieres que te cuente uno?
Ana miró hacia el cielo y calculó su sueño—: Sí, pero sólo uno. No tengo mucho tiempo. Pronto amanecerá y debo regresar antes de que se despierten mis abuelos.
Y Fran le explicó el de la niña que, cuando tenía fiebre, soñaba con un monstruo enfadado que la aterrorizaba. Hasta que ella le engañó: fingió que estaba enferma y muy débil y, al acercarse el ogro, se enfrentó a él. El valor de la pequeña lo asustó y no volvió a molestarla.
Ana debía irse, pero antes ató la cuerda que llevaba consigo a una encina cercana y enredó el otro extremo entre sus pies para darle un beso de despedida a Fran. Ya no tenía miedo. Como la niña del cuento que él le había regalado.
Desde aquel día, Ana se reúne con su amigo Fran en el pozo del huerto todos los veranos a la hora de la siesta. Y cuando va a la escuela, cada tarde, al salir, se asoma al mar de Barcelona por ver si aparece Fran que, de vez en cuando, se acerca entre las olas.

A Francis, por la magia.
Y a Carlota, por dejarme inventarla.

dissabte, 16 de febrer del 2008

LA CASA DE CARTÓN



"Era lo único vivo, habitable y soñado que quedaba en mi casa. Pensé en unos versos de Wordsworth: pasados los años, que sea tu mente la morada que guarde aquellas formas hermosas de tu vida"
(Calendario, del libro El cuerpo y las olas; Manuel Vicent)



Desde que dejamos la planta baja que acogió buena parte de mi infancia, los cambios de aquel barrio y de otros tantos se han ido sucediendo de manera incesante. E imparable. Muy pronto se desvaneció la higuera del patio que me había enseñado a andar entre las piedras, y los claveles colgantes con los que mi madre iluminaba el comedor, y los tercos geranios, y los cactus . El tronco de la higuera tenía unos relieves que me servían de escalera cuando quería encaramarme en él con los pájaros medio cuerdos de mi cabeza. Abajo quedaban los mayores con su media razón tocando el suelo. El ramaje añejo y grueso arrancaba de mi asiento mágico, y las hojas verdes salpicadas de higos me protegían del sol exaltado del verano. Más allá, en un rincón, estaba el gallinero sin gallinas, convertido en una casita a mi medida. En él le daba de comer a la muñeca las semillas negras y redondeadas del Dondiego de noche que encerraban un sabor prohibido para mí, y la envolvía en un retal de sábana a su primer bostezo. Colgaba trapos viejos a modo de cortinas en el enrejado de la jaula que, en tiempos pasados, había servido para que a las aves les llegara la luz del día y del crepúsculo. A su lado, había un cubierto chico sin celosía de alambre donde mis padres dejaban las herramientas y los enredos que no tenían lugar alguno en casa.

Un verano, la gata de calles y tejados que pasaba a diario por encima de las tapias que marcaban la frontera entre los patios vecinos y la calle, se escondió entre los cachivaches de aquel cubículo para alumbrar cuatro gatos sin techo. El instinto maternal de la gata no dudó un momento en arañarme la mano cuando buscaba a tientas quizás un tornavís, quizás unas tenazas que me pidió mi madre. Su justificada defensa de lo que le era propio y merecido desveló su secreto y, sin más, la echaron del refugio y le ahogaron en el lavadero la única posesión que había concebido en libertad. Y la ternura. Yo misma asistí horrorizada a una escena y otra. Aun con eso, siguió dejándose acariciar el lomo repleto de un pelaje ya viejo y cansado que caía perezoso en la palma de mi mano, la misma que había descubierto su escondrijo, sustraído sin permiso a una familia que ella no tenía y que la dejó de nuevo sola en su supervivencia.

El columpio que ocupaba el centro de aquel patio iría a parar al desperdicio, y mi habitación medio ciega que sólo respiraba por la puerta, y una ventana alta y tumbada por la que entraba la luz del comedor . Y la mesa redonda testigo de mi breve apetito y mis deberes, y el chocolate deshecho del desayuno de los domingos, y el armazón de hierro y cristales de la puerta de entrada que, cada dos por tres, sufría algún percance remendado con el esparadrapo de cortes y rasguños. Y los gritos con los que pedía a mi abuela que asomara al balcón para encargarle algo de parte de mamá. O de la mía. Y el crucifijo al que cada noche le rezaba el Ángel de la guarda. También el tejado soleado y el permiso de subir a él cuando mi madre tendía la ropa. Y la lluvia. Incluso el enjambre que las avispas construyeron en el interior hueco de la verja que impedía el paso a las escaleras de la azotea. Si no había sitio para cuatro felinos menudos e indefensos, mucho menos para aquellos insectos de aguijón enconado. Todavía recuerdo el párpado caído y grana de mi hermano, y la tea encendida que mecía mi padre ante el agujero que hacía las veces de portal en aquel nido.

Porque un otoño dejamos de recoger los frutos ya maduros de la higuera. Sin aviso, empaquetaron los siete años de mi vida que de pronto viajó repantigada en un número incontable de fardos y cajas de cartón. En mi recién estrenada casa, desde cuyo balcón veía a las personas diminutas, pensé por ese entonces que podría recuperar las paredes que tan bien me conocían. Imaginaba que todo era posible y me aferraba a lo previo. Y lo perenne. Estaba segura de que, cuando fuera mayor, los nuevos inquilinos de la casa me dejarían recorrer otra vez el pasillo y las habitaciones, las piedras de mi patio y las ramas de la higuera. ¿Por qué no? Me decía. La señora Carme, una vecina que vivía sola y sobre la que jamás me pregunté si sentía añoranza de lo que no tenía, bien que nos invitaba a mis amigos y a mí a jugar en su jardín. Muchas tardes, nos sacaba los cacharros de cuento que tenía guardados en el cajón de la vitrina del comedor, y nos dejaba recoger con ellos una porción de tierra de su particular parterre infantil. Ya era mayor cuando la conocí, su pelo blanco y su figura estrecha y espigada se aliaban con la voz apacible con la que nos hablaba y con la pausa de cada uno de sus gestos. Y la sonrisa amable de la que nunca me pude despedir.

Soñaba cada rincón de la que nunca dejó de ser mi casa y sólo deseaba poderla regresar. Pero cuando volví a la calle del antes y del siempre y me encontré con aquella pared atiborrada de ventanas, la aspereza de mi pequeñez me invadió sin compasión y una punzada más dolorosa que la de las avispas traspasó mi garganta. Se lo habían llevado todo en un camión de escombros para dejar espacio a aquel bloque de pisos espantoso. Al punto comprendí que los cambios se habían ensañado en lo que yo creía inalterable, y lo absurdo que era pretender que todo siguiera en el mismo lugar en que nacía.
Las casas de alrededor aún tenían la serenidad de la niñez, y el mirador de mi abuela se mantenía derecho, a pesar de la vejez anunciada en las paredes que expulsaban gradual e inexorablemente la oxidada baranda. Desde allí vi sin ver la higuera muerta, y el naranjo de la señora Carme todavía seguro. Y en mi mente se repitió el todavía. Detrás de mí la abuela sin ninguna reserva de tristeza por el saqueo de mi único pasado. Sus ojos se habían acostumbrado a las permutas y ni se percató del malestar que me oprimía.
Las bóbilas que habían flanqueado las tapias de los patios se habían convertido en un solar lleno de malas hierbas al que ya no acudían los chavales para ver al único obrero que moldeaba ladrillos de arcilla colorada.

Ladrillos de arcilla colorada como los de mi nueva casa.
Una casa que arrancó las raíces de algún árbol, una casa empotrada en un bloque de pisos que ocupó el lugar de alguna planta baja atada a un patio, y a una higuera fantástica para pájaros de almíbar, y a una gata luchando por la supervivencia.
Una casa sacada de cajas de cartón.

divendres, 15 de febrer del 2008

TIMIDEZ

Señorita Mari Beth,
Soy el nuevo vecino del cuarto, el moreno bajito que a veces sube con usted en el ascensor. Claro que, bien pensado, es posible que con esa descripción no me reconozca, porque usted vive en el segundo y no puede saber en qué piso me bajo y porque, aunque la vieja bruja gorda de mi rellano le hubiera hablado de mí, yo siempre llevo una capucha amarillo limón y gafas de sol verdes para pasar de incógnito. Quizá si le digo que soy el que no le dirige la palabra ni para corresponder sus buenos días, se acuerde mejor de mí.
Debe disculpar mi mala educación, de verdad que lo siento. No es que desprecie su cumplido, lo que ocurre es que sufro de una vergüenza desmedida y crónica que me impide cualquier relación normal con los demás.
Lamento tener que estorbar su intimidad, pero si me atrevo a escribirle es porque necesito informarle de una cuestión urgente y soy incapaz de llamar a su puerta para decírselo. Seguro que en cuanto se lo explique comprenderá. Y si no es así, le ruego me perdone por no haberme expresado bien. Nunca hablo con nadie, y puede ser.
El caso es que hace escasos minutos, justo los que he empleado para pensar si debía escribirle o no, llegar hasta esta mesa, conectar el ordenador, abrir el word, y teclear el texto que precede a esta palabra, me ha llegado un cierto olor a quemado que me ha hecho pensar que, efectivamente, se quemaba algo. He seguido el rastro viciado del humo y éste me ha llevado al balcón. Venía de su casa. Lo sé porque de una de sus ventanas, la que está justo debajo de la habitación que yo uso de despacho, en la que, por cierto, ahora me encuentro, salía una espesa nube negra. Para asegurarme de que no se trataba de una falsa alarma, he esperado a que algún otro detalle me hiciera creer que no se trataba de una falsa alarma y que, efectivamente, se quemaba algo. Y la espera ha sido productiva, porque al poco han aparecido unas llamas que iban creciendo por momentos.El hecho de que usted acabara de subir conmigo en el ascensor me ha llevado a la conclusión de que estaría en casa, y he creído conveniente avisarla a toda prisa para que tuviera tiempo de apagar el fuego. Por eso no usaré el buzón y le echaré esta carta por debajo de la puerta. Como soy de una timidez exagerada, me iré antes de que usted la abra. Eso me obligaría a dirigirle la palabra y a...
Perdone que no siga, pero las llamas llegan hasta mi balcón y debo ir a buscar la capucha gualda que tengo ahí tendida.

Aprovecho para desearle feliz Navidad, Mari Beth.

Atentamente.

El vecino