Ge Hac

Dissabte, 25 de març de 2007

Molt em penso que m’he tornat a enamorar de qui no he. Si més no, m’agrada com no hauria. Ni em mira, però no puc evitar que l’estómac em faci pessigolles quan el veig. Això de les pessigolles és un dir, una frase feta, una manera fàcil d’explicar-ho, perquè el que de debò sento és una cremor sobtada al pit que em fa adonar de que m’importa veure’l.
Tot plegat em molesta: el no poder-li dir per por que no ho accepti, mesura-ho tot quan conversem, no poder parlar amb ningú d’ell, haver d’esperar els encontres casuals perquè ni ell ni ningú sospiti res. Haver-me d’amagar. Si la Jota Be i l’Essa Ema sabessin que quan escolto música penso en el Ge Hac, ho trobarien cursi.
L’Essa Ema és elegant, sempre tan ben vestida, tan correcta en l’entonació de la veu, en les paraules. Sempre tan discreta en tot, inclòs el seu somriure, moderat, dolç, fi. Ni un fora de to a la roba i al gest. Les seves emocions són un misteri fins i tot quan s’enfada. Porta un control estricte de les frases, el ritme, la tibantor de les cordes vocals, el nervi que les descordaria i les faria estridents. I no deixa de ser admirable el seu posat. Un fill perdut, un marit calavera, una filla amb depressió, no són precisament una missiva d’indiferència. Jo, almenys, no me la crec. Però no mostra tendresa, i tampoc se’n està de fer ganyotes als mots flonjos dels altres.
La Jota Be és diferent. No li conec cap amor, cap fracàs, cap entrebanc vital, però no és elegant. És la viva amargor, una amargor que no treu cap a res perquè res ha perdut tret del desig a estimar. Ara ho veig clar: ho ha perdut tot, vet aquí el seu calvari. I el nostre. No hi ha dia que no es queixi perquè ho vol tot o res, i el tot, sense intervals, no el podrà tenir mai. Però no li pots fer entendre. S’altera en un no-res. Necessita que li diguis que estàs de part seva per aconseguir la perfecció en allò que proposa. És covarda, busca la seva cort de gallines per sentir-se important en el seu femer: és incapaç de bellugar un dit tota sola. Se’n fotria de mi si li digués que persegueixo el tot amb paciència i a desgrat del que ella pensi del Ge Hac, tant que el detesta perquè ell no li diu a tot que sí. És l’altra cara de la moneda on figura l’Essa Ema. És l’etern descontent.
Millor la discreció, la que ara em cal a mi, que no puc confiar.
Per què els anys donen aquesta consciència del ridícul quan ens enamorem sense permís?
Sé el que és estimar i ja m’agrada, però em fa basarda pensar altre cop en qui no he i que el temps passi lent mentre espero el que no serà dit.

Watch Out for Lucy

No sap què vol dir Watch Out for Lucy, però a l’Elena li agrada com sona.
Està sola a casa escombrant els racons mentre escolta Eric Clapton. Hi ha un ambient especial. La porta corredora que dóna al balcó és oberta i passa un corrent d’aire agradable. Els primers dies de primavera feia un fred de cal déu contra tot pronòstic i agraeix que a la fi, a mitjan abril, l’escalfor tèbia s’hagi decidit a treure el nas. Watch Out for Lucy. Les bambes li fan nosa. Balla descalça i es deixa anar els cabells. Mira i veu el seu reflex a la lluneta fosca del televisor i li agrada la imatge que li torna. Com li agrada la Lucy. Per la tonada se la imagina riallera, valenta, despresa i engrescada per una il·lusió nova, com ara ella mateixa. Ha deixat de ser la noia esporuguida que s’amoïnava per qualsevol ximpleria i en feia un món de les dificultats. Té quaranta anys i més energia que quan en tenia deu i vint i trenta. De sempre li ha agradat ballar, però ha hagut eternitats en què no li venia de gust escoltar música. Les cançons tristes són per als dies en els que no importa amb qui les ha escoltat, i les alegres no s’hi adiuen quan la nostàlgia corca. No es vol entretenir en enyorar el que no pot ser, fa temps que sap que no serveix de res. Si cal, si pot, canvia de rumb. Oblida com quan era nena i en feia un bolic de les ensopegades per amagar-lo al fons de la memòria. L’entusiasme i el maldol s’alternen vulguis no vulguis i ha après a no espinyar-se per confiar cegament en l’un o l’altre. Toca de peus a terra. No es deixa endur per l’eufòria ni la debilitat. Almenys, no pas per massa temps. Mira i veu i conclou que el fred i la calor són passatgers, i que els pot manegar des que ha engegat a dida la por que li barrava el pas.
Quan té la necessitat de posar música, i, sobretot, quan té la necessitat de ballar, és que tot va bé. I tot és tot, inclòs el que s’entesta en anar malament. Però balla d’amagades si convé. No és desconfiada, només se’n ha afartat de que no l’entenguin i s’ho calla si cal.
Ara se sent capaç de recordar la nena de les trenes que va ser durant tants anys. Era una nena prima i bruna, de poca gana, que contemplava el món amb ulls grans, foscos, curiosos, astorats, i que no gosava badar boca per no equivocar-se. I era una nena també més tard, als catorze anys, que menjava per omplir buits i s’avergonyia perquè es trobava grassa i lletja. I era una nena quan havia de deixar de ser-ho, al setze i als disset, i que en comptes de créixer va deixar de menjar per provar d’agradar els altres sense haver de dir res . Es mirava al mirall o ballava descalça davant la lluneta del televisor i se sentia satisfeta perquè era lleugera, tan lleugera que ni els ossos pesaven, tot i que els budells li feien mal i que no se sentia la sang a les venes. Tot i que fora d’aquell reflex anèmic, trencadís, d’una noia amb roba baldera, no hi havia res més. Envejava les Lucys que reien tinguessin l’aspecte que tinguessin. I ara balla amb ella.

El balcó és obert i deixa entrar l’hàlit humit d’aquesta tarda. El sol espetega contra els bancs i la sorra on les ombres dels arbres no arriben. Al centre del petit parc infantil que hi ha al passeig, el gronxador és buit. La nena de les trenes rosses que l’ocupa quan acaba l’escola, la que es dóna impuls per volar, no hi és avui. L’Elena li fa deu anys, els mateixos que ella tenia quan s’aïllava al gronxador del pati de ca seva perquè ningú l’empaités. Han passat trenta anys des d’aleshores. Llavors, quan feia fred, se li gelaven els genolls entre els mitjons a mitja cama i la faldilla curta que voleiava a cada estrebada del gronxador. Com els seus cabells, llargs i solts els diumenges. L’ombra de la figuera no arribava fins on l’Elena es deixava anar al plaer del balanceig, i els seus cabells castanys prenien tonalitats vermelles. Brillaven amb la llum. Als seus quaranta anys no conserven aquella lluïssor i malgrat tot no es gronxa en el que la infantesa li va prendre. A la fi agraeix que el pas del temps li hagi ensenyat a valorar la màgia de les coses més senzilles, les que té cada dia quan es lleva. Sempre han sigut allà, però abans eren tan petites que no les podia veure.

El pare li va ensenyar a tenir por des de ben menuda, i a ser tossuda per desempallegar-se d’ella. A voler descobrir el somriure en els llocs més recòndits i a que no comptessin els anys en les seves quimeres. Només tenia deu anys. I ara només quaranta. I tot, a la fi, suma.