dissabte, 19 d’octubre del 2013

La dona del retrat

A classe ens han posat un exercici: El binomio fantástico. Cadascuna de nosaltres ha dictat un nom i un adjectiu. Hem de triat dues parelles i fer un relat a partir d'elles. Jo he triat "perro verde" i "pendientes largos". Vam començar-ho a classe, per parelles, i jo he agafat la idea inicial, o l'escenari,  i ho he adaptat al meu gust. (Dubte: Per què punyeta no em deixa fer la sangria com déu mana i m'ha de separar cada paragràf aquest sistema cutre del Blogger?)




La DONA del retrat
 

El fred ho ruixava tot. El Julià pensava en arribar a casa, pel fred, per acabar la feina que no havia pogut enllestir al despatx, per mandra, per donar per acabat el dia. Quines ganes de que passi l’hivern. Però abans havia de passar per l’exposició del Pau. Gran Via 837. Pinta bé el tio, però avui.  

            No podia excusar-se. El Pau era allà quan jo em sentia  sol, sense un amic. Un artista que em dedicà el seu temps quan em vaig adonar que em deien “perro verde” perquè així apareixia davant d'ells. Quan vaig necessitar que m'ajudés a canviar-me el color. En cap zoo s’havia trobat més que un goril·la blanc, i encara és l’hora que es pugui parlar d’un goril·la semblant. Un gos de dos caps, un gat de set urpes... Pot ser, tot això pot ser, com pot ser en els humans, però mai un gos o un gat de color verd. I jo era raro de collons. Era el que jo els permetia  veure. Pensava i sentia i observava  i ni això podien veure ells. No puc culpar-los. El Julià era un total desconegut per a tothom. La Maria. Ulls negres que em miraven, llavis amples que intentaven saber de mi, tossuda. Però el Julià només li tornava el seu esguard amable, agraït per tenir-lo present. La mirava i pensava,  Maria no insisteixis, si em treus res t’adonaràs que jo no sé parlar, que no tinc gaire interessant a dir-te. I marxaràs, em deixaràs de banda perquè ja no tindré cap misteri per a tu.

            La sala era a petar de gent, i el Pau en un racó atenia a un o altre . El Julià va fer temps abans no trobés el moment de saludar-lo, i dementre  mirava els nous quadres de l’amic. Un retrat a l’altra banda de la sala el va atraure amb la força d’un imant. A ell, que havia fet l’esforç de treure’s la cuirassa feia temps. Es va plantar al davant per mirar-lo, per mirar la dona retratada, el bust cobert amb un vestit negre, senzill,  que feia ressaltar damunt el coll esvelt les arracades llargues ornades amb brillants i camafeus. Immòbil i mirant els records pintats en aquell quadre.

            —La coneixes? —una veu de dona, rere seu.

            El Julià, sense girar-se, va contestar  un sí mecànic, com si hagués perdut la noció del temps i el lloc on era.

            —No la trobes molt canviada? —després d’un llarg silenci, ella altre cop.

            —No, què dius. Té els mateixos ulls,  i els llavis. Es com si

            —Els llavis, Julià?

            El nom el va desvetllar. Però no es girava. Podia ser? Sí, pot ser i és, però ara no em puc permetre tenir por.

            —Julià, on ets?

            —A casa teva, a la teva festa, poc abans que marxessis. Em deies Julià, no ens veurem en molt temps, Sidney és lluny. Potser mai més, depèn de tu. Vols venir a l’aeroport? i jo et deia tallant, no, millor que no, però els ulls em delataven, segur: tenia ganes de plorar. I em deies cada cop, cada cop, com et va. I em preguntaves, bé? I deies què, què va bé, i jo et mirava els llavis, i no m’atrevia a aclarir-te aquell bé no convençut,  perquè mai era cert. I tu ho sabies, oi?  Després, quan vaig poder sortir d’aquella closca verda, ja no era a temps de parlar amb tu. Pensava que no et veuria més.

            —Doncs he tornat, ja ho veus. —Una breu pausa:— Bé, si et gires ho veuràs.

            A poc a poc, va tombar el cap.

            —Maria, no sabia que. Per què no m’has trucat?

            —No tinc el teu telèfon.

            —Però el Pau, ell podia... I per la Web, no sé, podies...

            —D’acord, d’acord. No sabia què dir-te. Tu m’acabes de reconèixer que

            —Tens raó, mai vam parlar. Ho he sentit tant, Maria. Em sap tan greu el Julià de llavors. Tu no saps que. És igual. Que ja no sóc un gos de color verd. Tinc les meves rareses, però ja no són tan aspres.  

            —Bé, doncs tornem a començar. Com et va? —i reia.

            El Pau els mirava, ja sol entre la poca gent que quedava a la sala. Li somreien els ulls en veure’ls parlar amb l’ànim satisfet. Ell li deuria explicar que era enginyer, ella que tenia un gabinet d’arquitectura. Ell que, després de tot, donava conferències, ella que donava unes poques classes a la Universitat. El macabre fet de la infantesa que havia empresonat la vida del Julià  ja vindria després i ella podria entendre el tu no saps. Tot just comencen a parlar.

            El Pau els mirava i va pensar que havien sortit d’algun retrat que no estava exposat a cap paret.








 





dilluns, 7 d’octubre del 2013

LA RESERVA DE LADY ANNE, de Saki.


Egbert entró en la amplia sala oscura con el aire de quien no sabe si entra a un palomar o a un polvorín y viene preparado para ambas contingencias. No habían rematado la pequeña disputa doméstica sostenida durante el almuerzo, y ahora la cuestión era tantear hasta qué punto lady Anne estaba de humor para renovar o abandonar las hostilidades. Su postura en el sillón junto a la mesa de té era más bien elaborada y tiesa; y en la penumbra de la tarde decembrina los anteojos de Egbert no ayudaban gran cosa a discernir la expresión de su cara.

            Para romper el hielo superficial que pudiera existir, Egbert dijo algo sobre lo tenue y místico de la poca luz. Alguno de los dos solía hacer esta observación entre las 4:30 y las 6 en las tardes de invierno y finales de otoño; hacía parte de su vida conyugal. Carecía de respuesta fija, y lady Anne no adelantó ninguna.

            Don Tarquinio se encontraba tendido sobre la alfombra persa, calentándose a la lumbre del hogar con majestuosa indiferencia por el posible mal humor de lady Anne. Su pedigrí era tan intachablemente persa como la alfombra, y su pelaje entraba ya en el esplendor de un segundo invierno. El criado, que tenía inclinaciones renacentistas, lo había bautizado don Tarquinio. De ser por ellos, Egbert y lady Anne de seguro le habrían puesto Pelusa; pero no eran personas obstinadas.

            Egbert se sirvió el té. Como nada indicaba que el silencio fuera a ser roto por iniciativa de lady Anne, se dispuso a realizar otro esfuerzo heroico.

            —Lo que dije al almuerzo tenía intenciones puramente académicas —anunció—; pero parece que le das un sentido innecesariamente personal.

            Lady Anne continuó atrincherada en el silencio. El pinzón real llenó aquel vacío con una perezosa melodía de Iphigénie en Tauride. Egbert la reconoció al punto, puesto que era la única tonada que el pinzón sabía silbar, y les había llegado con fama de silbarla. Tanto Egbert como lady Anne habrían preferido algo salido de Terrateniente de la Guardia, la ópera favorita de ambos. En cuestiones artísticas tenían gustos similares. Se inclinaban por lo honesto y explícito en el arte: una lámina, por ejemplo, que pusiera una historia delante de los ojos, con la ayuda generosa del título. Un corcel de guerra sin jinete y con los arreos en patente desorden, que entra trastabillando a un patio lleno de pálidas mujeres al borde del desmayo, y con la anotación marginal de "Malas Nuevas", les sugería la clara lectura de algún desastre militar. No les costaba ver lo que quería comunicar y podían explicarlo a otros amigos de inteligencias más obtusas.

            Persistía el silencio. Por regla general, los disgustos de lady Anne se volvían verbales y pronunciadamente desbocados tras cinco minutos de mutismo introductorio. Egbert tomó la jarra de leche y vertió parte de su contenido en el platillo de don Tarquinio. Como el platillo estaba lleno hasta el borde, el resultado fue un feo derrame. Don Tarquinio lo miró con sorprendido interés, que se desvaneció en una esmerada indiferencia cuando Egbert lo llamó a que lamiera algo del líquido rebosado. Don Tarquinio estaba dispuesto a desempeñar muchos papeles en la vida, pero el de aspiradora de alfombras no era uno de ellos.

            — ¿No crees que nos estamos comportando como un par de tontos? —dijo él de buen humor.

            Si lady Anne pensaba igual, no lo expresó.

            —Supongo que yo en parte he tenido la culpa —prosiguió Egbert, mientras se le iba evaporando el buen humor —. Mira, después de todo soy humano. Pareces olvidar que soy un ser humano.

            Insistía en ello como si corrieran rumores infundados de que tuviese contextura de sátiro, con prolongaciones cabrunas donde la parte humana terminaba.

            El pinzón volvió a entonar la melodía de Iphigénie en Tauride. Egbert se iba sintiendo deprimido. Lady Anne no bebía su té. Tal vez se sentía indispuesta. Pero cuando lady Anne se sentía indispuesta no solía ser reservada al respecto. "Nadie sabe lo que me hace sufrir la mala digestión" era una de sus afirmaciones favoritas. Ahora bien, esta ignorancia sólo podía deberse a oídos defectuosos: la información disponible sobre el tema habría suministrado material suficiente para una monografía.

            Era evidente que lady Anne no se sentía indispuesta.

            Egbert empezaba a creer que recibía un trato irracional; y, naturalmente, comenzó a hacer concesiones.

            —Tal vez —observó, centrándose en la alfombra hasta donde se dignó permitirle don Tarquinio- toda la culpa ha sido mía. Estoy dispuesto a emprender una vida mejor, si con eso las cosas recuperan las buenas perspectivas.

            Se preguntó vagamente cómo podría lograrlo. Ya entrado en años, las tentaciones le llegaban de modo vacilante y sin mucha insistencia, como un recadero de la carnicería que pide un aguinaldo en febrero con la débil excusa de que olvidaron dárselo en diciembre. No tenía más planes de sucumbir a ellas que de comprar las boas de piel y los cubiertos de pescado que algunas damas se ven forzadas a ofrecer con pérdida, mediante el expediente de las columnas de avisos, durante el año entero. Con todo, había algo impresionante en aquella espontánea renuncia a posibles monstruosidades soterradas.

            Lady Anne no dio señas de estar impresionada.

            Egbert la miró con inquietud a través de los espejuelos. Llevar la peor parte en una discusión con ella no era nada nuevo. Llevar la peor parte en un monólogo era una humillante novedad.

            —Voy a cambiarme para la cena —anunció, con voz a la que pretendió dar una sombra de dureza.

            En la puerta, un ataque postrero de debilidad lo impulsó a hacer un nuevo intento.

    ¿No estamos siendo muy absurdos?

            "¡Qué idiota!" fue el comentario mental de don Tarquinio cuando la puerta se cerró tras la retirada de Egbert; y luego alzó en el aire las aterciopeladas zarpas delanteras y saltó ágilmente a una estantería que estaba justo bajo la jaula del pinzón. Por vez primera parecía notar la existencia del pájaro, pero en realidad llevaba a efecto un viejo plan de ataque, madurado hasta la precisión. El ave, que se había creído una especie de déspota, se comprimió de súbito a un tercio de su porte normal, y echó a batir las alas desesperadamente y a emitir chirridos estridentes. Aunque había costado veintisiete chelines sin la jaula, lady Anne no dio señal de intervenir.

            Hacía dos horas que estaba muerta.

 

dissabte, 3 d’agost del 2013

LA VISITA

    Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot.

                                                                           (Refrán popular)

                                                                                                                     

Me acuerdo que hacía un frío bárbaro. Un frío de aquellos que purgan cada uno de los surcos de la cara, que entran por las mangas, por cualquier brecha que deje lo vestido, y que filtro tras filtro te hiela hasta el pensar. Eso es, congelada hasta el caletre estaba yo.
            Había salido de mi casa y avancé un tramo, vi los veinte grados bajo cero que marcaba el termómetro de la siguiente esquina, y desanduve el camino  para ir a sacar del armario  el chaquetón de ante forrado de borrego. Y aún así. Una ola de frío, decían las noticias, pero aquello era como estar en el centro del Ártico, y en pleno mes de marzo junto al Mediterráneo.
            Suelo ir andando hasta la oficina, total a veinte minutos de mi puerta, pero el viento gélido azotaba todo lo que encontraba al paso y la travesía se iba convirtiendo en vía crucis. Cuando empezó a nevar, busqué refugio en aquel lugar insólito.
            Y es ahí donde lo que creí entonces real se reúne en mi mente con la alucinación. No sé lo que fue cierto o sólo figurado, porque el recuerdo se vuelve indefinido, semejante a la evocación de un sueño, en blanco y negro, de imágenes borrosas y movimientos torpes. Al paso de los días y de noches de insomnio,  he ido enlazando los pasajes,  tal que si cada escena perteneciera a una función distinta.
            El edificio era elevado y regio, anclado en el suelo como si en él hubiera echado sus raíces. Tenía en un costado una torre rematada por una punta cónica, y la entrada estaba limitada por un arco de piedra terminado en un vértice. Parecía el conjunto apuntar al cielo, casi tocarlo, tan cerca como notaba yo las nubes. El sólido portalón tenía dos hojas de madera labrada y estaba cerrado. Al empujar, cedió una de las puertas. Dentro, en una gran nave,  un cúmulo de bancos alineados, largos bancos con un reclinatorio. De pie, entre ellos, una congregación de hombres y mujeres miraba hacia el fondo del recinto, donde, en el suelo y al lado de  una mesa oculta bajo un lienzo blanco, había un manojo de hojas secas. Enfrente de la mesa, un ataúd.
            No lo advertí al entrar pero, en la somnolencia de mis ojos, me di cuenta que podía ver ese espacio frontal, un hemiciclo alzado por un solo escalón, a través de los cuerpos de la gente que se hallaba de pie. Iluminado por la luz velada de unos focos, el grupo mantenía un áspero silencio, que sólo se quebraba cuando un hombre, apostado tras la mesa, musitaba algo que no llegaba a entender. Al punto que él callaba, un órgano, como en la lejanía, sonaba lóbrego. Me dejé llevar hacia la tribuna por un flanco de las dos hileras de bancos, separado de ellos por columnas, hasta cerca del féretro. Oí, ahora con claridad, la letanía del hombre con voz,  ataviado con una túnica blanca, como una mortaja. Y oí que pronunciaba mi nombre. Mientras, olía en el ambiente de aquel rincón enérgico y soberbio, un vapor que me movía a la náusea. De pronto, alguien subió la grada y encendió el fajo de hojas secas. El fuego prendía la tela que envolvía la mesa y nadie se inmutaba. Me acerqué al tipo de la túnica y lo zarandeé, pero no me otorgó una sola mirada. En su lugar, observaba con insistencia el ataúd abierto. El público transparente, con ojos de avispa que llenaban mil retinas,  me vigilaba a mí.  Y al querer descubrir quién yacía en el fondo de la caja, comprendí qué estaban esperando.  La difunta era yo, o era mi cuerpo. Yo podía gritar, y ver, y oír, y sentía el hedor, ahora mezclado con madera quemada. Y aquella mujer estaba muerta, sin sentidos, muerta, las manos carbonizadas cruzadas en su vientre.  No podía, no podía ser yo. Y no iba a ser yo.
            Regresé al portón por el que había entrado. La llave estaba echada. Presa del pánico, busqué  una salida, una cualquiera que me alejara de aquella pesadilla. Las ventanas demasiado altas  y yo sin  tiempo para buscar un soporte que me dejara alcanzarlas.  Y al fin vi un hilo de luz  matinal a través del brillo de las llamas. Una puerta, una puerta abierta. Y dentro un patio y ninguna salida al exterior.  Regresé al fuego, y rebusqué, lo rastreé todo sin apenas aliento. Debía apoyarme en las paredes, en las verjas que encerraban figuras estáticas, seres humanos de madera que iban entregándose al incendio. Sorteé cada obstáculo, cada ascua para atarme a la vida y,  en la última tregua de la respiración, encontré un picaporte que se rindió a la presión de mi mano. Un portón que se dividía en dos, como si fuera la salida del infierno.
            La calle me pareció en penumbra. Hasta que vi los árboles, los bancos, el vaivén del gentío, como cualquier mañana de cielo despejado. Saludé a una mujer, por oír su respuesta. Extrañada, me devolvió el saludo. Quizá pensó que debía haberme conocido y no sabía de qué. No podía explicarle qué alivio oír su voz, y que me viera.
           He vuelto de la muerte, si es que estuve muerta, pero sé que no tendré ocasión de demostrarlo.
 
 
                                                                                                                                                  9-11-2012


                                                                                                                      

dissabte, 6 de juliol del 2013

ATLETES

Davant de la finestra, l’àvia cus. És dimecres, ben d’hora. És primavera i  llum. De tant en tant mira a través dels vidres per veure el nét si arriba. Avui, com cada dia, l’Andreu és a córrer per camins vora mar. Fa uns mesos que el noi surt abans per poder tornar a l’hora. I que li va afegint minuts a les setmanes. Després ha de marxar a la Uni, com diu ell, i l’àvia ja li haurà preparat un entrepà. Des que va perdre els pares, als nou anys,  l’Andreu troba en el córrer una manera de volar, de sentir el buit que l’omple.
            Escolta música i recorda els passeigs de petit amb els seus pares per la rambla del riu de Sant Adrià, on ara, a la llera, hi veu qui l’aprofita per fer esport. Pensa en quan, entre la mare i el pare, donant-los una mà a cadascun, enlairava els peus i ells prenien empenta i l’aixecaven. I els recorda en tornar de les curses, on corrien tots dos, picant-se entre ells i rient-se les bromes.
            I els records, que vénen a sotracs, es barregen amb el paisatge que l’Andreu té al davant, imatges canviants al ritme de la cursa, on a voltes hi ha gent que es creua pel camí. Li sembla la finestra d’un tren que va passant d’escena. De vegades concentra el pensament en la força que el córrer li cisella a les cames, en els músculs tibants, en el pit, en l’alè. I cada percepció li allibera els sentits.
            Mentre corre, tot allò que li dol li fa menys nosa. L’àvia Leo ha estat al seu costat des que era un nen, li ha intentat fer veure que ell no va tenir la culpa, però ell no es treu l’angúnia. Va rodolar per les escales del terrat i els seus pares van voler canviar el vol que els duria a Londres. El pare feia temps que s’entrenava per a la marató. La mare esperava un germanet, no correria, però volia fer-li companyia. Van marxar a l’endemà quan veieren que els cops del seu fill no guardaven cap risc. I tot es capgirà. Ell va ser l’únic que va salvar el destí. Un xoc en cadena i un incendi a la ronda de camí a l’aeroport. Quan els van enterrar, l’Andreu no parava quiet al cementiri. Volia anar-se’n d’allà, córrer muntanya avall, i l’àvia no el deixava. Tant que havia tardat a caminar, sentia de vegades, i des d’aleshores  les cames semblen tenir voluntat pròpia.
            Ara fa mesos que té un repte al cap. Poder córrer la seva primera marató, la Zurich Marató de Barcelona. Té vint anys i en fa un i mig que només corria distàncies curtes. I tot sol. Ell tot sol i la música, veure com neix el dia, sentir-se aïllat del món, despullat, viu alhora.
            Quan la pluja destorba, espera amb ganes que torni el cel serè, i mentre va a nedar o s’entrena al gimnàs. L’àvia Leo s’alegra perquè així l’acompanya. Ella de sempre ha sigut d’aigua i ell l’ajuda a ficar-s’hi.  
            L’Andreu, l’any passat, va provar amb mitja marató, i va ser feliç en arribar a la meta. Però ara necessita més finals. I vigila com mai què menja i quan, encara que l’àvia l’insisteixi, nen, estàs molt prim, ja fas com el teu pare, i ell hagi de contestar-li cada cop, no pateixis, iaia, no veus tot el que menjo, i a més, el córrer m’omple. I pensa sense dir: iaia, que no ho veus?
            És diumenge, és la cursa, i l’avia  li prepara un entrepà també a les festes. No sap que avui tardarà més que de costum. L’Andreu no ha volgut dir-l’hi. Si no arriba al final, no ha de saber-ho.
            Ella espera i espera mentre cus, fins que surt al carrer i pregunta als veïns si no l’han vist. A la fi, un noi que coneix  l’Andreu pot dir-li la raó: és a Barcelona, senyora Leonor, corre  a la marató. No l’ha avisat? És llavors que la dona recorda que ahir el nét tenia el dorsal 59 damunt el llit. I per on corre? Li demana de nou. I el xicot va a buscar-li el plànol del trajecte.
            La Leo agafa l’entrepà i marxa de casa. A l’alçada de Plaça Catalunya, mira la samarreta de cada corredor que passa vora seu. És com buscar un anell a la sorra, però la Leo és tossuda i segueix avançant a un marge de la cursa, on el públic ha d’apartar-se perquè passi. 

Tres hores dos minuts al seu cronòmetre. L’Andreu mira el panell del punt quilomètric i veu que duu un bon ritme. El final està a prop i agraeix el sol tebi. Però al quilòmetre trenta comença a sentir fiblades a les cames que aviat se li enrampen i l’obliguen a baixar el compàs. Almenys ja falta poc, s’anima. Els pares l’aixecaven. Ara haurà pogut fer-ho sense ells. També per ells. És el que haguessin volgut i el que els ha promès en cada entrenament.
            Falten només dos quilòmetres per arribar a la meta quan sent Don't Give Up al seu Ipod. Sent les veus de la cançó com ofegades. La ment ja no governa el cos, però li diu que ara no pot rendir-se. I la tonada l’ajuda a recordar-ho. La promesa, la meta, el rellotge marca tres hores quaranta-set des del toc de sortida. I de cop el silenci.
            Travessa la línia d’arribada i cau rodó.
            Quan pot mig obrir els ulls veu una roda. S’espanta, potser és que l’han atropellat. Fins que el fil de consciència es va eixamplant i reconeix la cadira de rodes on seu la dona d’uns setanta anys que el mira. Els dos espants es creuen. L’àvia! Ella sospira alleujada quan el nét obre uns ulls com dos taronges. Andreu! Si ja t’ho deia jo, que estaves en els ossos. I li acosta l’entrepà perquè el mossegui mentre ell, suplicant, mira el noi que l’atén amb isotònic.

 

dimarts, 16 d’abril del 2013

LA MADEJA

Durante  treinta años, Sila fue guardando los días perdidos en una madeja de lana.
            Era marzo cuando conoció a Eduardo, en una salida de Semana Santa a Sort, con amigos comunes. Ella llevaba un jersey de franjas de colores que le hizo su madre. Qué bonito jersey, le dijo Eduardo, y fue entonces cuando ella  se fijó en su dulce sonrisa. A la vuelta del viaje, se cruzaron por la ciudad de vez en cuando,  si bien nunca pasaron del hola, hola y del adiós. Muchas veces pensó en salirle al paso y pararlo y hablarle,   pero al fin no podía.
            Con los años, la lana del jersey se apelmazaba, perdía el lustre del principio, pero ella nunca quiso deshacerse de él. Cada vez que se encontraba a Eduardo, estiraba del hilo que un día se soltó por la cintura, le quitaba una pasada y la enrollaba. Hoy no ha podido ser ¿Qué le voy a decir después de tanto tiempo?, se preocupaba. No hubo más confianza entre los dos que unas pocas frases durante aquellos días, rodeados de amigos,  y al volver ya no tuvieron tiempo. El grupo se deshizo. 
Vuelta a vuelta, el jersey fue menguando, al tiempo que engordaba el ovillo  y ocultaba los colores de los días pasados. Así pasó el tiempo azul, que al invierno siguiente quedó oculto tras la lana naranja. Y el  verde antes del púrpura, y un año después el amarillo. Y así se iban repitiendo los años, sin atreverse a decirle ¿Cómo estás?
            Lo vio envejecer en cada encuentro, y de regreso a casa separaba una línea del jersey  que dejaba caer en su regazo.  Y en cada recorrido de la lana, recordaba el Eduardo más joven, con el pelo negro, y el afecto en su rostro. Uno a uno, los tramos se llevaban un retal de su vida, mientras lloraba la distancia de Eduardo cuando pasaba de largo por su lado.
Estaba recogiendo el cuello, la última temporada morada del jersey, cuando le llegó la orden de desahucio. No quiso empaquetar nada ¿Dónde lo iba a dejar  si no podía meter las paredes en ninguna maleta?
 El día que se fue, muy de mañana, no se llevó más que el ovillo recogido en el pecho. Nadie la vio salir de casa y, al doblar la calle, sólo lo encontró a él, que cruzaba la plaza. Volvió a mirarlo como lo había hecho cuando le conoció, y como tantas veces lo había mirado desde entonces. Y Eduardo, por primera vez desde los veinte años,  le devolvió la sonrisa dulce que Sila guardaba en la madeja.

diumenge, 31 de març del 2013

NIT


La culpa és meva. Per què perdo els nervis d’aquesta manera? No sóc jo. No la vull sentir. Ja ho sé. Per què m’ho ha de dir si jo ja ho sé. No puc guanyar més diners. Es fa de nit. Sort que avui no fa fred. No podria resistir-ho. No vull tornar. Si fos hivern podria quedar-me quiet aquí? El bar està tancat. M’he deixat el mòbil. No sé on para el rellotge. Deu estar parat de no fer-lo servir. Sí que deu ser tard. On vaig? El bloc s’està quedant a les fosques. A quina hora se’n van a dormir els veïns? I jo què sé. Mai m’ha importat. I a qui l’importa. Els veïns saben a quina hora ens adormim nosaltres? Potser quan ja no senten crits creuen que som al llit. Quan haurà tret els testos del balcó? Mai hi surto. Un munt d’hores fora de casa. No apaga el llum. Què deu estar fent a aquestes hores? Volia que llencés l’edredó blau. Com si ella no hagués pogut en tot el dia. Maleït edredó. Pere fes això, Pere fes allò. La càrrega de tenir un fill. Està sola i jo no l’ajudo. No puc estar per l’Enric. Què més voldria. No paro de treballar per portar més diners. El que ella vol són diners, oi? I d’on les trec, les hores? Els dies se’m fan curts. Tinc ganes d’estar un diumenge amb ell. El parc. Jugàvem i tornàvem a casa a l’hora de dinar. S’haurà posat ja la camisa de dormir. Al llit, ben repapada. Li molesta el llum per dormir i no l’apaga. Ho fa expressament perquè jo ho vegi. No tornaré. Sap que torno quan apaga el llum. No vol que pugi. Si la trobo desperta cridarà, segur. Potser em truca. Ja sabrà que m’he deixat el mòbil. El deu estar mirant. L’altre dia em va preguntar qui era la Carme. No ho entenc. Sabia que la Carme és una companya. Ara hi caic, va canviar el número de mòbil i ella ho va notar. Ahir vaig ficar-hi el número de la del banc. Cèlia. Clar, ella no va mai al banc i no sap com es diu. Deu estar rabiosa. Pensarà que ara tinc una amiga que es diu Cèlia i no li he dit res perquè me n’amago. Si s’hagués dit Núria hagués afegit “banc”. Núria tieta, Núria banc. No podrem fer el viatge. Massa diners. No arriben. Els catàlegs de viatges sí que els sap anar a buscar. Praga. Les fotos són boniques. Tot el llit ple de catàlegs. Ocupen el meu lloc. Pot mirar-los quan vulgui. Per què ara? L’Enric dorm. No hi té llum. Parlarà amb ell? Es fa gran. Aquest any ja disset. No li fa cas. I a mi? Gairebé no el puc veure. Què li deu dir. Quan m’ha sentit arribar, no ha sortit de la seva habitació. Potser no hi era. Ha d’estudiar. Haurà anat a casa l’Oriol. Ahir no em va mirar. Se’n dóna vergonya de tenir un pare com jo. De què parlen ells dos? Li explicarà que abans ella pagava moltes coses. Guanyava més que jo. El seu pare li pagava molt bé. Aquesta crisi l’ha canviat. Però podria treballar, no? No guanyaria tant però jo ja no puc més. Ni caps de setmana hòstia! . Estic cansat. I no puc dir demà, tinc mal de cap. A ella li valia i el pare no li estalviava un cèntim. On vaig? No puc trucar ningú. M’he deixat el mòbil. Tampoc el faria servir. El Lluís preguntaria què hi faig aquí i tan tard. El Grau. No. Dorm, segur. I els altres estaran amb la dona. Tots dos al mateix llit. Sense edredó. Vent de primavera. Quiet al carrer refresca. M’hagués anat bé l’edredó blau. No vull que ho sàpiguen. M’agradaria dormir. Estic cansat. La nit encara se’m faria més llarga amb el rellotge. Com sabré l’hora d’anar a treballar? El veí del tercer, sempre me’l trobo. Me’n vaig a l’altre banc, aquí em pot veure. Ell gira cap a l’esquerra. Què buit està el passeig. Maleït edredó. Ara m’aniria bé. Demà quan torni agafaré el mòbil. Em trobaré una trucada seva o un missatge. És el seu estil. Vol que torni i després m’escridassa perquè marxi. El nostre llit. Els llençols blancs. La camisola blava. L’Enric parlant amb ella. Catàlegs de viatges i factures per tot arreu. Ella vol viatjar i jo no puc fer el que em diu. No m’agrada ficar-me en política. Guanyen més però jo no puc. No puc. Necessito dormir. Sort que no fa massa fred. Ahir en feia més. Va tancar el llum. Ja dormia quan vaig pujar. El sofà és més tou que aquest banc. Estic tan cansat. He de dormir com sigui. Demà m’espera feina. M’he deixat la carpeta. Em mirarà els papers. Ni ho dissimula. Me’ls trobo sempre desordenats. No hi trobarà res. He de posar Cèlia banc. Què fred és aquest banc. Tinc fred i fa mal. La seva mirada. Fa més fred allà dalt.