dissabte, 19 d’octubre del 2013

La dona del retrat

A classe ens han posat un exercici: El binomio fantástico. Cadascuna de nosaltres ha dictat un nom i un adjectiu. Hem de triat dues parelles i fer un relat a partir d'elles. Jo he triat "perro verde" i "pendientes largos". Vam començar-ho a classe, per parelles, i jo he agafat la idea inicial, o l'escenari,  i ho he adaptat al meu gust. (Dubte: Per què punyeta no em deixa fer la sangria com déu mana i m'ha de separar cada paragràf aquest sistema cutre del Blogger?)




La DONA del retrat
 

El fred ho ruixava tot. El Julià pensava en arribar a casa, pel fred, per acabar la feina que no havia pogut enllestir al despatx, per mandra, per donar per acabat el dia. Quines ganes de que passi l’hivern. Però abans havia de passar per l’exposició del Pau. Gran Via 837. Pinta bé el tio, però avui.  

            No podia excusar-se. El Pau era allà quan jo em sentia  sol, sense un amic. Un artista que em dedicà el seu temps quan em vaig adonar que em deien “perro verde” perquè així apareixia davant d'ells. Quan vaig necessitar que m'ajudés a canviar-me el color. En cap zoo s’havia trobat més que un goril·la blanc, i encara és l’hora que es pugui parlar d’un goril·la semblant. Un gos de dos caps, un gat de set urpes... Pot ser, tot això pot ser, com pot ser en els humans, però mai un gos o un gat de color verd. I jo era raro de collons. Era el que jo els permetia  veure. Pensava i sentia i observava  i ni això podien veure ells. No puc culpar-los. El Julià era un total desconegut per a tothom. La Maria. Ulls negres que em miraven, llavis amples que intentaven saber de mi, tossuda. Però el Julià només li tornava el seu esguard amable, agraït per tenir-lo present. La mirava i pensava,  Maria no insisteixis, si em treus res t’adonaràs que jo no sé parlar, que no tinc gaire interessant a dir-te. I marxaràs, em deixaràs de banda perquè ja no tindré cap misteri per a tu.

            La sala era a petar de gent, i el Pau en un racó atenia a un o altre . El Julià va fer temps abans no trobés el moment de saludar-lo, i dementre  mirava els nous quadres de l’amic. Un retrat a l’altra banda de la sala el va atraure amb la força d’un imant. A ell, que havia fet l’esforç de treure’s la cuirassa feia temps. Es va plantar al davant per mirar-lo, per mirar la dona retratada, el bust cobert amb un vestit negre, senzill,  que feia ressaltar damunt el coll esvelt les arracades llargues ornades amb brillants i camafeus. Immòbil i mirant els records pintats en aquell quadre.

            —La coneixes? —una veu de dona, rere seu.

            El Julià, sense girar-se, va contestar  un sí mecànic, com si hagués perdut la noció del temps i el lloc on era.

            —No la trobes molt canviada? —després d’un llarg silenci, ella altre cop.

            —No, què dius. Té els mateixos ulls,  i els llavis. Es com si

            —Els llavis, Julià?

            El nom el va desvetllar. Però no es girava. Podia ser? Sí, pot ser i és, però ara no em puc permetre tenir por.

            —Julià, on ets?

            —A casa teva, a la teva festa, poc abans que marxessis. Em deies Julià, no ens veurem en molt temps, Sidney és lluny. Potser mai més, depèn de tu. Vols venir a l’aeroport? i jo et deia tallant, no, millor que no, però els ulls em delataven, segur: tenia ganes de plorar. I em deies cada cop, cada cop, com et va. I em preguntaves, bé? I deies què, què va bé, i jo et mirava els llavis, i no m’atrevia a aclarir-te aquell bé no convençut,  perquè mai era cert. I tu ho sabies, oi?  Després, quan vaig poder sortir d’aquella closca verda, ja no era a temps de parlar amb tu. Pensava que no et veuria més.

            —Doncs he tornat, ja ho veus. —Una breu pausa:— Bé, si et gires ho veuràs.

            A poc a poc, va tombar el cap.

            —Maria, no sabia que. Per què no m’has trucat?

            —No tinc el teu telèfon.

            —Però el Pau, ell podia... I per la Web, no sé, podies...

            —D’acord, d’acord. No sabia què dir-te. Tu m’acabes de reconèixer que

            —Tens raó, mai vam parlar. Ho he sentit tant, Maria. Em sap tan greu el Julià de llavors. Tu no saps que. És igual. Que ja no sóc un gos de color verd. Tinc les meves rareses, però ja no són tan aspres.  

            —Bé, doncs tornem a començar. Com et va? —i reia.

            El Pau els mirava, ja sol entre la poca gent que quedava a la sala. Li somreien els ulls en veure’ls parlar amb l’ànim satisfet. Ell li deuria explicar que era enginyer, ella que tenia un gabinet d’arquitectura. Ell que, després de tot, donava conferències, ella que donava unes poques classes a la Universitat. El macabre fet de la infantesa que havia empresonat la vida del Julià  ja vindria després i ella podria entendre el tu no saps. Tot just comencen a parlar.

            El Pau els mirava i va pensar que havien sortit d’algun retrat que no estava exposat a cap paret.








 





dilluns, 7 d’octubre del 2013

LA RESERVA DE LADY ANNE, de Saki.


Egbert entró en la amplia sala oscura con el aire de quien no sabe si entra a un palomar o a un polvorín y viene preparado para ambas contingencias. No habían rematado la pequeña disputa doméstica sostenida durante el almuerzo, y ahora la cuestión era tantear hasta qué punto lady Anne estaba de humor para renovar o abandonar las hostilidades. Su postura en el sillón junto a la mesa de té era más bien elaborada y tiesa; y en la penumbra de la tarde decembrina los anteojos de Egbert no ayudaban gran cosa a discernir la expresión de su cara.

            Para romper el hielo superficial que pudiera existir, Egbert dijo algo sobre lo tenue y místico de la poca luz. Alguno de los dos solía hacer esta observación entre las 4:30 y las 6 en las tardes de invierno y finales de otoño; hacía parte de su vida conyugal. Carecía de respuesta fija, y lady Anne no adelantó ninguna.

            Don Tarquinio se encontraba tendido sobre la alfombra persa, calentándose a la lumbre del hogar con majestuosa indiferencia por el posible mal humor de lady Anne. Su pedigrí era tan intachablemente persa como la alfombra, y su pelaje entraba ya en el esplendor de un segundo invierno. El criado, que tenía inclinaciones renacentistas, lo había bautizado don Tarquinio. De ser por ellos, Egbert y lady Anne de seguro le habrían puesto Pelusa; pero no eran personas obstinadas.

            Egbert se sirvió el té. Como nada indicaba que el silencio fuera a ser roto por iniciativa de lady Anne, se dispuso a realizar otro esfuerzo heroico.

            —Lo que dije al almuerzo tenía intenciones puramente académicas —anunció—; pero parece que le das un sentido innecesariamente personal.

            Lady Anne continuó atrincherada en el silencio. El pinzón real llenó aquel vacío con una perezosa melodía de Iphigénie en Tauride. Egbert la reconoció al punto, puesto que era la única tonada que el pinzón sabía silbar, y les había llegado con fama de silbarla. Tanto Egbert como lady Anne habrían preferido algo salido de Terrateniente de la Guardia, la ópera favorita de ambos. En cuestiones artísticas tenían gustos similares. Se inclinaban por lo honesto y explícito en el arte: una lámina, por ejemplo, que pusiera una historia delante de los ojos, con la ayuda generosa del título. Un corcel de guerra sin jinete y con los arreos en patente desorden, que entra trastabillando a un patio lleno de pálidas mujeres al borde del desmayo, y con la anotación marginal de "Malas Nuevas", les sugería la clara lectura de algún desastre militar. No les costaba ver lo que quería comunicar y podían explicarlo a otros amigos de inteligencias más obtusas.

            Persistía el silencio. Por regla general, los disgustos de lady Anne se volvían verbales y pronunciadamente desbocados tras cinco minutos de mutismo introductorio. Egbert tomó la jarra de leche y vertió parte de su contenido en el platillo de don Tarquinio. Como el platillo estaba lleno hasta el borde, el resultado fue un feo derrame. Don Tarquinio lo miró con sorprendido interés, que se desvaneció en una esmerada indiferencia cuando Egbert lo llamó a que lamiera algo del líquido rebosado. Don Tarquinio estaba dispuesto a desempeñar muchos papeles en la vida, pero el de aspiradora de alfombras no era uno de ellos.

            — ¿No crees que nos estamos comportando como un par de tontos? —dijo él de buen humor.

            Si lady Anne pensaba igual, no lo expresó.

            —Supongo que yo en parte he tenido la culpa —prosiguió Egbert, mientras se le iba evaporando el buen humor —. Mira, después de todo soy humano. Pareces olvidar que soy un ser humano.

            Insistía en ello como si corrieran rumores infundados de que tuviese contextura de sátiro, con prolongaciones cabrunas donde la parte humana terminaba.

            El pinzón volvió a entonar la melodía de Iphigénie en Tauride. Egbert se iba sintiendo deprimido. Lady Anne no bebía su té. Tal vez se sentía indispuesta. Pero cuando lady Anne se sentía indispuesta no solía ser reservada al respecto. "Nadie sabe lo que me hace sufrir la mala digestión" era una de sus afirmaciones favoritas. Ahora bien, esta ignorancia sólo podía deberse a oídos defectuosos: la información disponible sobre el tema habría suministrado material suficiente para una monografía.

            Era evidente que lady Anne no se sentía indispuesta.

            Egbert empezaba a creer que recibía un trato irracional; y, naturalmente, comenzó a hacer concesiones.

            —Tal vez —observó, centrándose en la alfombra hasta donde se dignó permitirle don Tarquinio- toda la culpa ha sido mía. Estoy dispuesto a emprender una vida mejor, si con eso las cosas recuperan las buenas perspectivas.

            Se preguntó vagamente cómo podría lograrlo. Ya entrado en años, las tentaciones le llegaban de modo vacilante y sin mucha insistencia, como un recadero de la carnicería que pide un aguinaldo en febrero con la débil excusa de que olvidaron dárselo en diciembre. No tenía más planes de sucumbir a ellas que de comprar las boas de piel y los cubiertos de pescado que algunas damas se ven forzadas a ofrecer con pérdida, mediante el expediente de las columnas de avisos, durante el año entero. Con todo, había algo impresionante en aquella espontánea renuncia a posibles monstruosidades soterradas.

            Lady Anne no dio señas de estar impresionada.

            Egbert la miró con inquietud a través de los espejuelos. Llevar la peor parte en una discusión con ella no era nada nuevo. Llevar la peor parte en un monólogo era una humillante novedad.

            —Voy a cambiarme para la cena —anunció, con voz a la que pretendió dar una sombra de dureza.

            En la puerta, un ataque postrero de debilidad lo impulsó a hacer un nuevo intento.

    ¿No estamos siendo muy absurdos?

            "¡Qué idiota!" fue el comentario mental de don Tarquinio cuando la puerta se cerró tras la retirada de Egbert; y luego alzó en el aire las aterciopeladas zarpas delanteras y saltó ágilmente a una estantería que estaba justo bajo la jaula del pinzón. Por vez primera parecía notar la existencia del pájaro, pero en realidad llevaba a efecto un viejo plan de ataque, madurado hasta la precisión. El ave, que se había creído una especie de déspota, se comprimió de súbito a un tercio de su porte normal, y echó a batir las alas desesperadamente y a emitir chirridos estridentes. Aunque había costado veintisiete chelines sin la jaula, lady Anne no dio señal de intervenir.

            Hacía dos horas que estaba muerta.