QUADERN DE BITÀCOLA

 

Any 2013

Estiu

12 d’agost, dilluns

Són les sis de la tarda i tothom ja és a bord. En no-res salparem cap a Tunis. Tots plegats iniciem un creuer per la Mediterrània. I jo enceto el meu primer quadern de bitàcola. Fins ara només havia sigut el suplent del Bartomeu, el capità, però l’home ha enganxat unes galteres de cal déu aquest cap de setmana i ahir al vespre em va trucar per dir-me Narcís, demà t’estrenes per governar la nau. Un creuer de tres-cents trenta-tres metres d’eslora per trenta-vuit de mànega, i més de mil cinc-centes cabines que poden encabir a tanta gent que el meu poble empordanès hi cabria sis vegades, si fa no fa. I estic així com mosca perquè no sé com m’ho faré per mantenir el tipus quan toqui donar ordres a la tripulació, o per fer el paperot davant els passatgers. M’hauré d’engalanar amb un uniforme que m’anirà sobrer en un parell de dies, amb el que a mi m’agrada fer patxoca entre creuer i creuer i passejant pels carrers de la vila. Però el vaivé del mar em mareja, sempre m’he marejat quan els vaixells on vaig remunten les onades; i vomito tot allò que menjo, sempre ho he vomitat i en acabar el viatge semblo un figa seca. Però com a suplent podia desaparèixer per buidar el pap, que no fotia brot llevat de les quatres maniobres que em demanava el capità, i ara hauré de ser visible en un moment o altre. Em temo que seran uns quants moments.

           El Bartomeu, fins ara, no s’havia posat mai malalt, ni un refredat, ni un lleuger mal de panxa, fort com un roure i com un bon llop de mar. I ara... Mira que enganxar galteres als cinquanta que té! Me l’imagino, les galtes inflades sobre la seva cara, ja molsuda. I encara gràcies que s’ha adonat a temps, perquè podria haver-ho confós amb les seqüeles de qualsevol tiberi. M’hi hagués encomanat, ens hagués encomanat a tots! I algú hagués donat l’alarma, i no haguéssim pogut amarar a cap port. Un creuer sense escales. De volta al primer hospital de Barcelona per frenar l’epidèmia de parotiditis a bord del Costa Paradís. Només pensar en el nom ja em dóna basques.

 

13 d’agost, dimarts i tretze! Escala a Tunis

Avui és dimarts tretze i jo sóc supersticiós. Exactament el tretze del vuit i de l’any tretze. Una invasió de tretzes. I tinc por. Ben pensant, prefereixo mil vegades les galteres que navegar amb vent de mal auguri. Què faig si el vaixell topa amb un esculls i comença a enfonsar-se? Fugir. Ho tinc clar. La meva vocació no em ve de les entranyes. Tot va venir per la disfressa de mariner que a ma mare se li va encaparrar de col·locar-me el dia de la meva primera comunió, la de la hòstia, no pas la comunió amb el mar. La foto encara penja de la paret del passadís, un retrat que han admirat tots els parents que m’han acompanyat durant la vida. Marineret, m’han dit des de llavors. I jo m’ho creia. Vaig créixer sentint-me mariner, encara que no tastés el mar més que els estius i quan ens acostàvem a la platja algun cap de setmana. Això sí, cada diada de Reis em queia un vaixell, el demanés o no, que a mi em feia content. Encara els conservo arreplegats en capses a la lleixa més alta de l’armari. I quan el conjunt de mariner de l’hòstia (consagrada) em va quedar petit, en vaig demanar un altre pel meu aniversari. I així va ser cada any, fins que em van apuntar a un curs de vela allà a la mar de Roses, i mica en mica en vaig treure el títol de patró. Després en vaig enrolar a la Marina, i en acabat no vaig parar fins fer-me capità.

          M’agrada que la mar salada em mulli els peus, el so del seu flux i reflux, i les sirenes. Per una sirena em vaig llençar a la mar. La somniava cada nit. Tenia la pell bruna i ulls d’ametlla. La cabellera negra li arribava a l’aleta cabal, lligada en una trena. Ella se la desfeia per a cobrir-se els pits, però jo em capbussava per sota els seus cabells fins que es feia de dia i ella se n’havia d’anar onada avall. Jo em quedava una estona somniant a bord del meu vaixell pirata, un vaixell inventat a partir de lectures i aventures que creava de nen amb tots els ninotets que duia la capsa del regal. El meu somni durava fins poc després de l’alba, quan sentia l’alarma del rellotge. Fa temps, d’això, i deu ser perquè mai la vaig trobar en despertar-me que mai m’he enamorat d’una dona que pugui caminar damunt la gespa. Com la meva germana, que té un retrat molt bonic i bucòlic al passadís, just al costat del meu, descalça i amb un vestit vaporós damunt l’herba menuda del jardí. Jo també l’he admirat, aquest retrat, com tota la meva parentela, però, a banda de que és ma germana, no l’hi trobo cap altra realitat que m’acosti a les dones del voltant.
          I encara busco la sirena que, des de fa temps, no ha tornat als meus somnis. Però ahir... Hi ha una mossa de la tripulació que se li assembla. Ni sé el càrrec que té. Som més de mil empleats al Costa Paradís i jo mai m’he ocupat de seguir el rastre de tota aquesta tropa. Demà, el primer que faré, és descobrir el seu nom i on la puc trobar. Les nits se’m faran llargues, aquí.

Em va dir el Bartomeu que el quadern de bitàcola és un resum del viatge, un diari de navegació. Ell mateix me’n va llegir algun en hores mortes. Però no tinc ni idea del que passa més enllà de la cabina, mai ho he sabut perquè, com a molt, fins ara he trepitjat els passadissos amunt i avall en direcció a coberta per treure-li les penes al meu ventre i donar de menjar els peixos. Tampoc aquest cop he alterat el costum des que vam embarcar. Demà faré l’intent per la sirena que comparteix amb mi el viatge en transatlàntic.

Avui hem arribat a Tunis. Jo m’he quedat a port i m’he assegut al moll només per la delícia de posar els peus descalços en remull.

Dimarts i tretze, i a penes hi he pensat en tot el dia. Deu ser perquè, ara que me n’adono,  tampoc no n’hi ha per tant: només tres vomitades. La mar no m’ha donat més la murga que altres dies. Li diré a l’amic Pep, que té les supersticions més pujades que jo,  que aquesta creu del tretze no és del tot exacta.

 

14 d’agost, dimecres. Escala a Palerm

Es diu Corinna i atén els jugadors del casino del buc. Navegàvem a vint-i-tres nusos quan l’he anat a veure, la velocitat màxima, i jo tenia el dinar a prop del coll. Però he pogut controlar la inquietud de l’estómac que volia bescanviar la pesseta empentant cap amunt. La noia amb nom de sirena val qualsevol esforç. I el pensament, davant una il·lusió, pot fer miracles. En dono fe. Per primera vegada en quaranta-vuit anys m’he sentit flotar damunt un vaixell a remolc de la mar. Per primera vegada m’he sentit confortat parlant amb una dona. La Corinna té una veu com d’onades de mar, cadenciosa i suau. El seu poble és a Rússia, a tocar de la costa. Des de ben petita acompanyava el pare en alguna excursió per la mar Blanca. Li agrada navegar i capbussar-se a l’aigua. De noieta veia els vaixells passar, i un dia se n’hi va enrolar en un darrere el mariner de més galons. Des de llavors, que no ha tornat a casa. 

           Ha sigut una conversa curta, en el descans, però profitosa. Ens hem fet un petó a proa per celebrar la benvinguda o el comiat. Com que la tinc present a totes hores, els compliments em queden barrejats. Quan acabi el seu torn soparem junts. Esperant el moment, sento com pessigolles allà on hi havia nàusees. És com si l’estigués somniant.

La mar està tranquil·la i la tripulació funciona tota sola. A bord regna tal calma que sembla que s’hagi donat una ordre de silenci. Tothom parla en veu baixa, fins i tot els que ahir celebraven una festa d’escàndol per un aniversari. Cent anys, complia la dona. El creuer ha sigut el regal dels parents que li queden. No sé si l’estimaven o la volien matar. Pobre dona. Em vaig guarnir per a la foto amb ella, i només feia que mirar-me amb els ulls entelats, no he pogut calcular si per la pena o si per l’alegria de posar amb el capità, o sigui, jo.

Pel que he observat en el fitxer, buscant a la Corinna, tots els tripulants tenen la mà trencada en els respectius oficis. Em sembla que podré escapolir-me aquesta nit després d’haver sopat per rebre la Cori a la cabina.

Palerm em segueix sent una incògnita. Jo dec ser l’únic que mai l’ha visitada. Tothom amb qui em topo me’n parla bé. Alguna cosa té aquesta ciutat què tot déu ve content de la visita. Però jo, ara mateix, del que tinc ganes és de tornar a ser al poble i fer el passeig del bracet de la dona que per fi li ha donat el cos i l’ànima a la meva sirena. I de que el dia passi ràpid perquè arribi la nit.

 

15 d’agost, dijous. Santa Maria

Aquest matí tocava escala a Roma. La major part dels passatgers han marxat a conèixer la ciutat. Només han quedat uns pocs que ja li havien vist totes les pedres i s’estimaven més gaudir dels passatemps que ofereix el vaixell. Tampoc el nét de la senyora centenària, el que fa guàrdia, ha baixat avui. Entre els parents sembla ser que hi ha torns per poder-la cuidar. Cada dia en falta algun a taula i a ella no l’he vist des de la nit del pastís de cent espelmes. Cent espelmes! Si ja ho dic que no en veig l’aigua clara. D’on volien que li sortís l’oxigen? Pobre dona. La van haver d’ajudar, perquè a ella només se li apagava una i amb prou feines. Però és clar, eren molts que miràvem com per fer-li bufar. L’haguessin escanyat públicament.

           Alguns membres de la tripulació s’han pres el dia lliure i jo, entre una cosa i una altra, he tingut poca a cosa a fer aquest matí. Però no he perdut el temps.  Cap a les onze he tornat a la cambra a veure la Corinna. Què maca estava acabada de llevar! Els cabells llargs, ondulats i solts damunt els pits. He recordat vells temps i m’hi he capbussat.

Avui és el sant de ma mare. No he pogut felicitar-li el dia perquè a saber on deu ser que no té cobertura. D’aquí re seran les dotze de la nit i no hi ha hagut manera.

            Mentre feia temps per fer-li el següent truc i la Cori s’estava pentinant, he buscat un paper i un bolígraf a l’últim calaix de l’escriptori per escriure una dedicació amorosa a la dona dels meus somnis. Quedi clar que no pas a ma mare. La Cori m’ha dit que m’estimava i jo la volia correspondre amb tota la solemnitat que ella es mereix. Unes paraules escrites en un full, que de viva veu encara no tinc prou entrenament. Però d’alguna manera li havia de mostrar que estic content amb ella, ves. Quin plaer aquesta nit al seu costat! La boca se’m desfeia i la d’ella semblava plena de caramel. Quina dolçor tan... tan... dolça! Em falten les paraules dels enamoraments. Les onades ens acompanyaven en un vaivé que em feia perdre el cap, això sí que ho puc dir.

            Abans d’escriure-li la nota de l’amor, he volgut tancar el calaix, però s’havia encallat. L’he hagut de treure per saber què passava. Era ple de postals que l’un o l’altre m’han anat regalant després de cada escala, i pel darrere, entre postal i postal, he trobat una fotografia. He caigut de cul al jaç en veure la cara del meu pare que somreia a la càmera. Ni recordo com va anar a parar allà. Deu fer molt temps, quan vaig començar a fer de suplent del Bartomeu, perquè ma mare era força més jove en el retrat, però el pare...  En veure’l l’expressió m’ha canviat. La Cori s’ha acostat i m’ha dit qué es lo que te pasa amoorrr, en el seu accent rus, tan dansarí. I jo li he contestat, re, que tinc fred, amb el més genuí accent de l’Empordà. I no mentia. M’he hagut de tapar amb el barnús vermell que segur contrastava amb la pinta de fantasma que devia tenir, com si la violència d’una onada m’hagués trasbalsat el pensament en comptes de l’estómac, al que ja hi estic avesat.
             El pare... Trenta anys més gran que ma mare, i com m’hi assemblo! Quan jo era jovenet, hi havia qui preguntava si era l’avi. M’estic fent gran. En retrobar-me’l, aquest pensament m’ha semblat tan obvi com el cos jove i tendre de la Cori. Ella el melindro i jo el cacau... desfet! M’ha vingut un atac d’hipotèrmia i m’he posat a tremolar. Semblava un peix recent collit de l’aigua. La Cori m’ha tret el barnús, i s’hi ha esforçat, però jo seguia amb aquell nus de fred a la punta dels nervis. Fins que ella s’ha adormit deixant-me córrer.
           Cap a les dues de la matinada m’he refet, i abans de ficar-me al llit, he trucat a la mare Maria. La mar salada! S’hi ha posat i m’ha dit que quines hores eren aquelles de felicitar-la. Des que va amb el Mariano, el de la fusteria, que està insuportable. Ma mare li porta com deu anys, i ella a certes hores (menys per Santa Maria, pots comptar), no està per masses orgues que no siguin les d’ell.

 

18 d’agost. Tornem a Barcelona!

No he escrit re en aquests dos darrers dies. Entre el passatge, la tripulació i la Corinna, no m’ha quedat pas temps. Ni una vomitada amb tant de tràfec. Però al vestit de marí ja me li sobren talles. Ara la meva sort és trobar algun moment per fer algun àpat.  

            Aquesta nit hi ha sopar de gala i una sessió de fotos. Ahir va haver-hi una altra tanda i, quin fart de suar! Pensava en la Cori, tan bonica amb el vestit de gassa quan es va guarnir per ocupar el seu lloc al casino. Pensava en el vestit. Pensava en que arribés l’hora de plegar. Pensava en el Bartomeu i les seves galteres i en com necessitava que vingués a salvar-me. Pensava en tot això i en més, quan algú m’ha donat una copa per brindar. I jo, distret i sense preguntar a sant de què brindàvem, me l’he begut d’un glop, amb tan mala fortuna que les bombolles del cava m’han fet venir un singlot fenomenal. Aleshores, els passatgers en bloc, m’han desplegat més copes amb la sana intenció de que el singlot passés. Begui, begui, m’estaven dient tots, i jo he obeït ordres. Fins que no he sabut què era el més fort, si els espasmes o el pedal que duia a sobre. Quan per fi m’han deixat lliure, he tornat a la cabina on cada nit m’espera la Cori. I com seran les coses aquestes de l’alcohol, que m’ha semblat veure un gos corrent pel passadís, i sentir una veu que cridava, Keeeennn! Fins i tot ha passat pel meu costat i m’ha fregat les cames, i de poc que no caic. Ara el singlot és fora.

 

Tardor

24 de setembre. La Mercè.

Escric des del paradís. Aquesta nit ha plogut i l’Arc de sant Martí està al mirall de l’aigua. La Corinna és amb mi, i fa calor. De tant en tant ens banyem a la platja i recordem les Mercès de la nostra enyorada terra, i també les mercès que ens van unir farà cosa d’un mes.
             No comptem les hores, aquí. Vivim com ve. Ara estem a prop de les palmeres. Ens han dit els habitants del lloc que no ens hi posem sota, que de vegades els hi plouen els cocos i podem prendre mal. Després d’anar a la deriva en un bot i amb poques provisions, després de ser recollits per un pesquer amb tuf a peix, el mal és relatiu, però tampoc volem morir amb el cap esclafat per un d’aquests cocos illencs, i menys havent superat una odissea. És una mort indigne i ridícula per a un marí com jo i una sirena.
             Ens quedarem aquí, qualsevol torna al poble del bracet de ningú. Però em queden els galons, els que netejo a les nits abans d’anar-me’n a dormir. La Cori em demana que me’ls posi al pijama. Després se li transforma el gest de son i em diu mentre me’ls treu ¡Oh, capitán! ¡Mi capitán!, nuestrro espantoso viaje ha terrminado, el barrco ha salvado todos los escollos, hemos ganado el anhelado prremio... Rareses de les seves.
             El quadern de bitàcola el vaig poder ficar a l’infern de la jaqueta que duia la nit de l’accident. Em quedava pendent el darrer dia i ara l’he d’acabar. Quan l’hagi escrit, el deixaré a sota una palmera perquè quedi colgat a sota els cocos.

 La Cori s’ha quedat adormida a sota el para-sol. De vegades trobo a faltar el vaivé de la mar que la despertava entrada ja la nit. Des del gos i el naufragi la passió s’ha tornat diferent, potser per la calor i la son. Però l’Arc de Sant Martí que es planta a terra després de cada pluja em fa sentir tan jove i ple de vida que ara sóc jo qui la desperto, i a ple dia. De moment, però, he d’acabar amb la història que es va quedar a mitges la darrera nit a bord del Costa Paradís. La tinta del bolígraf se m’esgota.

 De volta del sopar de la nit del divuit d’agost, la del naufragi, vaig arribar a la cambra com vaig poder. La Cori m’esperava amb el vestit vermell i això obria els sentits ni que fos el justet per a trobar el camí. Però quan vaig veure la seva cara d’espant se’m va passar tot, el singlot i la mona. Ella també havia vist el gos. I té pànic als gossos! La vaig haver de tranquil·litzar, Cori, cariño, no puede ser. I ella que sí, i jo que no, que allò eren els efectes de l’alcohol. Allà la vaig cagar. Precisament jo, que feia un catipén a alcohol fermentat que foradava l’aire, li estava explicant quins eren els efectes d’alçar el colze. Es va treure el vestit d’una revolada, va anar cap a l’armari on jo hi tenia la roba i es va posar els primers pantalons i la primera camisa que va trobar per sortir de la cabina donant un cop de porta. I tornar de seguida i abraçar-me. El Ken era a fora ensumant-li la por, però jo no estava per buscar el personal ni donar ordres i li vaig haver de jurar que l’endemà al matí investigaria el cas. La vaig poder calmar i es va tornar a guarnir amb el vestit de gassa. Quin mareig de roba amunt i avall! Però per què te’l posaves?, li vaig dir. I ella que volia que jo la deixés nua. Dones.

            Però la vaig despullar.  
            A mitjanit el vaivé dolç anava com de bòlit. Li vaig demanar a la Cori que baixés una mica la passió, que bé, la por és humana, i excitant, d’acord, però que no havia de patir tant pel gos del passadís, que jo la salvaria, no ho dubtés. Ella no contestà. La vaig agafar amb força, però no parava quieta. Vaig anar per encendre el llum quan van arribar els xiscles des de fora. Just en aquell moment, el vaixell s’aturà i una veu em cridava a l’altra banda de la porta, capità! capità! La nau s’enfonsa! I els dos anàvem nus i sense pentinar. Li vaig dir a ella, tu amagat sota el llit, mentre jo ja em posava els calçotets. I vaig contestar a la veu de fora que no tardava re. Em vaig col·locar com vaig poder el vestit de gala que havia llençat damunt de la cadira, i vaig sortir. Els passadissos buits o gairebé, llevat d’alguns membres de la tripulació que obrien cabines fent d’escombra. La resta de la gent era a coberta per intentar saltar als bots de salvament. Vaig fer com que m’havia deixat les ulleres dins la cambra, i li vaig dir a la Corinna que es cobrís amb el que primer trobés, però que fos decent, si us plau, i que ja ens reuniríem a bavor, a la porta que duia al menjador. El vaixell feia aigües i jo corria d’un lloc a l’altre fent veure que tenia el control agafat per les banyes. Però el que controlava eren els bots i com coi ens ho faríem per saltar d’amagat a un barquet solitari. Llavors vaig recordar que n’hi havia un al taller de pintura, i vaig seguir corrent amb dissimulació esperant a la Cori. I la dolça sirena es pentinava, m’ho confessà després, i no es presentava per coberta.
            Ja em quedava afònic per cridar, i buit de tot després de treure les tripes per la borda, quan la vaig veure amb un abric dels meus, molt confortable i càlid, per sota el què sortia el seu vestit vermell. I els cabells negres lligats amb una trena. Mirava a un lloc i un altre per la por cap el gos, i em veure’m se’m va llençar als braços i em demanà un petó a la llum de la lluna. De poc no bordo. La vaig arrossegar pel braç fins a la barca que amb feines i treballs vaig treure del taller i vaig baixar d’incògnit, mentre els altres estàven pendents de l’enrenou pel cantó d’estribord. Quan ja ens havíem instal·lat als seients del remer, li vaig cantar les quaranta. I entremig de les notes l’hi intercalà el perquè ens trobàvem allà. Que, per descomptat, no era cap altra atracció del Costa Paradís navegar en plena nit a bord d’un bot sota la lluna. I que remés!

El sol està a punt de tocar el dos darrere les palmeres. La Cori i jo també marxarem a la nostra barraca.
          Em pregunto què deu fer el Bartomeu. Potser és a casa seva a punt de sortir de festa major per Barcelona. O potser és navegant. Només de pensar-ho ja em marejo.

El senyal

La mare li feia posar l’esquena dreta contra la polleguera blanca de la porta i, amb un ganivet, marcava la fusta amb un senyal que pintava de blau. Després agafava la cinta mètrica del cosidor i mesurava l’alçada de la Mia. T’estàs fent gran, li deia. I de seguida li emprovava la roba de l’altra temporada i deixava anar vores. Era així com, a casa, li prenien la mida a la infantesa. I quan ja va ser gran i deixà d’espigar-se, la mare va morir i ella hagué d’aprendre a créixer tot amidant la vida per les vores del foc.

         La Mia encara viu a la mateixa casa, i un senyal verd i un altre de vermell porten el compte dels centímetres que augmenten els seus fills. Encara els hi queda per al blau, i la Mia té ganes de veure com l’avancen.   

 

La dona del retrat

A classe ens han posat un exercici: El binomio fantástico. Cadascuna de nosaltres ha dictat un nom i un adjectiu. Hem de triat dues parelles i fer un relat a partir d'elles. Jo he triat "perro verde" i "pendientes largos". Vam començar-ho a classe, per parelles, i jo he agafat la idea inicial, o l'escenari,  i ho he adaptat al meu gust. (Dubte: Per què punyeta no em deixa fer la sangria com déu mana i m'ha de separar cada paragràf aquest sistema cutre del Blogger?)

La DONA del retrat

 

El fred ho ruixava tot. El Julià pensava en arribar a casa, pel fred, per acabar la feina que no havia pogut enllestir al despatx, per mandra, per donar per acabat el dia. Quines ganes de que passi l’hivern. Però abans havia de passar per l’exposició del Pau. Gran Via 837. Pinta bé el tio, però avui.  

            No podia excusar-se. El Pau era allà quan jo em sentia  sol, sense un amic. Un artista que em dedicà el seu temps quan em vaig adonar que em deien “perro verde” perquè així apareixia davant d'ells. Quan vaig necessitar que m'ajudés a canviar-me el color. En cap zoo s’havia trobat més que un goril·la blanc, i encara és l’hora que es pugui parlar d’un goril·la semblant. Un gos de dos caps, un gat de set urpes... Pot ser, tot això pot ser, com pot ser en els humans, però mai un gos o un gat de color verd. I jo era raro de collons. Era el que jo els permetia  veure. Pensava i sentia i observava  i ni això podien veure ells. No puc culpar-los. El Julià era un total desconegut per a tothom. La Maria. Ulls negres que em miraven, llavis amples que intentaven saber de mi, tossuda. Però el Julià només li tornava el seu esguard amable, agraït per tenir-lo present. La mirava i pensava,  Maria no insisteixis, si em treus res t’adonaràs que jo no sé parlar, que no tinc gaire interessant a dir-te. I marxaràs, em deixaràs de banda perquè ja no tindré cap misteri per a tu.

            La sala era a petar de gent, i el Pau en un racó atenia a un o altre . El Julià va fer temps abans no trobés el moment de saludar-lo, i dementre  mirava els nous quadres de l’amic. Un retrat a l’altra banda de la sala el va atraure amb la força d’un imant. A ell, que havia fet l’esforç de treure’s la cuirassa feia temps. Es va plantar al davant per mirar-lo, per mirar la dona retratada, el bust cobert amb un vestit negre, senzill,  que feia ressaltar damunt el coll esvelt les arracades llargues ornades amb brillants i camafeus. Immòbil i mirant els records pintats en aquell quadre.

            —La coneixes? —una veu de dona, rere seu.

            El Julià, sense girar-se, va contestar  un sí mecànic, com si hagués perdut la noció del temps i el lloc on era.

            —No la trobes molt canviada? —després d’un llarg silenci, ella altre cop.

            —No, què dius. Té els mateixos ulls,  i els llavis. Es com si

            —Els llavis, Julià?

            El nom el va desvetllar. Però no es girava. Podia ser? Sí, pot ser i és, però ara no em puc permetre tenir por.

            —Julià, on ets?

            —A casa teva, a la teva festa, poc abans que marxessis. Em deies Julià, no ens veurem en molt temps, Sidney és lluny. Potser mai més, depèn de tu. Vols venir a l’aeroport? i jo et deia tallant, no, millor que no, però els ulls em delataven, segur: tenia ganes de plorar. I em deies cada cop, cada cop, com et va. I em preguntaves, bé? I deies què, què va bé, i jo et mirava els llavis, i no m’atrevia a aclarir-te aquell bé no convençut,  perquè mai era cert. I tu ho sabies, oi?  Després, quan vaig poder sortir d’aquella closca verda, ja no era a temps de parlar amb tu. Pensava que no et veuria més.

            —Doncs he tornat, ja ho veus. —Una breu pausa:— Bé, si et gires ho veuràs.

            A poc a poc, va tombar el cap.

            —Maria, no sabia que. Per què no m’has trucat?

            —No tinc el teu telèfon.

            —Però el Pau, ell podia... I per la Web, no sé, podies...

            —D’acord, d’acord. No sabia què dir-te. Tu m’acabes de reconèixer que

            —Tens raó, mai vam parlar. Ho he sentit tant, Maria. Em sap tan greu el Julià de llavors. Tu no saps que. És igual. Que ja no sóc un gos de color verd. Tinc les meves rareses, però ja no són tan aspres.  

            —Bé, doncs tornem a començar. Com et va? —i reia.

            El Pau els mirava, ja sol entre la poca gent que quedava a la sala. Li somreien els ulls en veure’ls parlar amb l’ànim satisfet. Ell li deuria explicar que era enginyer, ella que tenia un gabinet d’arquitectura. Ell que, després de tot, donava conferències, ella que donava unes poques classes a la Universitat. El macabre fet de la infantesa que havia empresonat la vida del Julià  ja vindria després i ella podria entendre el tu no saps. Tot just comencen a parlar.

            El Pau els mirava i va pensar que havien sortit d’algun retrat que no estava exposat a cap paret.

 

LA RESERVA DE LADY ANNE, de Saki.

Egbert entró en la amplia sala oscura con el aire de quien no sabe si entra a un palomar o a un polvorín y viene preparado para ambas contingencias. No habían rematado la pequeña disputa doméstica sostenida durante el almuerzo, y ahora la cuestión era tantear hasta qué punto lady Anne estaba de humor para renovar o abandonar las hostilidades. Su postura en el sillón junto a la mesa de té era más bien elaborada y tiesa; y en la penumbra de la tarde decembrina los anteojos de Egbert no ayudaban gran cosa a discernir la expresión de su cara.

            Para romper el hielo superficial que pudiera existir, Egbert dijo algo sobre lo tenue y místico de la poca luz. Alguno de los dos solía hacer esta observación entre las 4:30 y las 6 en las tardes de invierno y finales de otoño; hacía parte de su vida conyugal. Carecía de respuesta fija, y lady Anne no adelantó ninguna.

            Don Tarquinio se encontraba tendido sobre la alfombra persa, calentándose a la lumbre del hogar con majestuosa indiferencia por el posible mal humor de lady Anne. Su pedigrí era tan intachablemente persa como la alfombra, y su pelaje entraba ya en el esplendor de un segundo invierno. El criado, que tenía inclinaciones renacentistas, lo había bautizado don Tarquinio. De ser por ellos, Egbert y lady Anne de seguro le habrían puesto Pelusa; pero no eran personas obstinadas.

            Egbert se sirvió el té. Como nada indicaba que el silencio fuera a ser roto por iniciativa de lady Anne, se dispuso a realizar otro esfuerzo heroico.

            —Lo que dije al almuerzo tenía intenciones puramente académicas —anunció—; pero parece que le das un sentido innecesariamente personal.

            Lady Anne continuó atrincherada en el silencio. El pinzón real llenó aquel vacío con una perezosa melodía de Iphigénie en Tauride. Egbert la reconoció al punto, puesto que era la única tonada que el pinzón sabía silbar, y les había llegado con fama de silbarla. Tanto Egbert como lady Anne habrían preferido algo salido de Terrateniente de la Guardia, la ópera favorita de ambos. En cuestiones artísticas tenían gustos similares. Se inclinaban por lo honesto y explícito en el arte: una lámina, por ejemplo, que pusiera una historia delante de los ojos, con la ayuda generosa del título. Un corcel de guerra sin jinete y con los arreos en patente desorden, que entra trastabillando a un patio lleno de pálidas mujeres al borde del desmayo, y con la anotación marginal de "Malas Nuevas", les sugería la clara lectura de algún desastre militar. No les costaba ver lo que quería comunicar y podían explicarlo a otros amigos de inteligencias más obtusas.

            Persistía el silencio. Por regla general, los disgustos de lady Anne se volvían verbales y pronunciadamente desbocados tras cinco minutos de mutismo introductorio. Egbert tomó la jarra de leche y vertió parte de su contenido en el platillo de don Tarquinio. Como el platillo estaba lleno hasta el borde, el resultado fue un feo derrame. Don Tarquinio lo miró con sorprendido interés, que se desvaneció en una esmerada indiferencia cuando Egbert lo llamó a que lamiera algo del líquido rebosado. Don Tarquinio estaba dispuesto a desempeñar muchos papeles en la vida, pero el de aspiradora de alfombras no era uno de ellos.

            — ¿No crees que nos estamos comportando como un par de tontos? —dijo él de buen humor.

            Si lady Anne pensaba igual, no lo expresó.

            —Supongo que yo en parte he tenido la culpa —prosiguió Egbert, mientras se le iba evaporando el buen humor —. Mira, después de todo soy humano. Pareces olvidar que soy un ser humano.

            Insistía en ello como si corrieran rumores infundados de que tuviese contextura de sátiro, con prolongaciones cabrunas donde la parte humana terminaba.

            El pinzón volvió a entonar la melodía de Iphigénie en Tauride. Egbert se iba sintiendo deprimido. Lady Anne no bebía su té. Tal vez se sentía indispuesta. Pero cuando lady Anne se sentía indispuesta no solía ser reservada al respecto. "Nadie sabe lo que me hace sufrir la mala digestión" era una de sus afirmaciones favoritas. Ahora bien, esta ignorancia sólo podía deberse a oídos defectuosos: la información disponible sobre el tema habría suministrado material suficiente para una monografía.

            Era evidente que lady Anne no se sentía indispuesta.

            Egbert empezaba a creer que recibía un trato irracional; y, naturalmente, comenzó a hacer concesiones.

            —Tal vez —observó, centrándose en la alfombra hasta donde se dignó permitirle don Tarquinio- toda la culpa ha sido mía. Estoy dispuesto a emprender una vida mejor, si con eso las cosas recuperan las buenas perspectivas.

            Se preguntó vagamente cómo podría lograrlo. Ya entrado en años, las tentaciones le llegaban de modo vacilante y sin mucha insistencia, como un recadero de la carnicería que pide un aguinaldo en febrero con la débil excusa de que olvidaron dárselo en diciembre. No tenía más planes de sucumbir a ellas que de comprar las boas de piel y los cubiertos de pescado que algunas damas se ven forzadas a ofrecer con pérdida, mediante el expediente de las columnas de avisos, durante el año entero. Con todo, había algo impresionante en aquella espontánea renuncia a posibles monstruosidades soterradas.

            Lady Anne no dio señas de estar impresionada.

            Egbert la miró con inquietud a través de los espejuelos. Llevar la peor parte en una discusión con ella no era nada nuevo. Llevar la peor parte en un monólogo era una humillante novedad.

            —Voy a cambiarme para la cena —anunció, con voz a la que pretendió dar una sombra de dureza.

            En la puerta, un ataque postrero de debilidad lo impulsó a hacer un nuevo intento.

—    ¿No estamos siendo muy absurdos?

            "¡Qué idiota!" fue el comentario mental de don Tarquinio cuando la puerta se cerró tras la retirada de Egbert; y luego alzó en el aire las aterciopeladas zarpas delanteras y saltó ágilmente a una estantería que estaba justo bajo la jaula del pinzón. Por vez primera parecía notar la existencia del pájaro, pero en realidad llevaba a efecto un viejo plan de ataque, madurado hasta la precisión. El ave, que se había creído una especie de déspota, se comprimió de súbito a un tercio de su porte normal, y echó a batir las alas desesperadamente y a emitir chirridos estridentes. Aunque había costado veintisiete chelines sin la jaula, lady Anne no dio señal de intervenir.

            Hacía dos horas que estaba muerta.

 

LA VISITA

    Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot.

                                                                           (Refrán popular)

                                                                                                                     

Me acuerdo que hacía un frío bárbaro. Un frío de aquellos que purgan cada uno de los surcos de la cara, que entran por las mangas, por cualquier brecha que deje lo vestido, y que filtro tras filtro te hiela hasta el pensar. Eso es, congelada hasta el caletre estaba yo.

            Había salido de mi casa y avancé un tramo, vi los veinte grados bajo cero que marcaba el termómetro de la siguiente esquina, y desanduve el camino  para ir a sacar del armario  el chaquetón de ante forrado de borrego. Y aún así. Una ola de frío, decían las noticias, pero aquello era como estar en el centro del Ártico, y en pleno mes de marzo junto al Mediterráneo.

            Suelo ir andando hasta la oficina, total a veinte minutos de mi puerta, pero el viento gélido azotaba todo lo que encontraba al paso y la travesía se iba convirtiendo en vía crucis. Cuando empezó a nevar, busqué refugio en aquel lugar insólito.

            Y es ahí donde lo que creí entonces real se reúne en mi mente con la alucinación. No sé lo que fue cierto o sólo figurado, porque el recuerdo se vuelve indefinido, semejante a la evocación de un sueño, en blanco y negro, de imágenes borrosas y movimientos torpes. Al paso de los días y de noches de insomnio,  he ido enlazando los pasajes,  tal que si cada escena perteneciera a una función distinta.

            El edificio era elevado y regio, anclado en el suelo como si en él hubiera echado sus raíces. Tenía en un costado una torre rematada por una punta cónica, y la entrada estaba limitada por un arco de piedra terminado en un vértice. Parecía el conjunto apuntar al cielo, casi tocarlo, tan cerca como notaba yo las nubes. El sólido portalón tenía dos hojas de madera labrada y estaba cerrado. Al empujar, cedió una de las puertas. Dentro, en una gran nave,  un cúmulo de bancos alineados, largos bancos con un reclinatorio. De pie, entre ellos, una congregación de hombres y mujeres miraba hacia el fondo del recinto, donde, en el suelo y al lado de  una mesa oculta bajo un lienzo blanco, había un manojo de hojas secas. Enfrente de la mesa, un ataúd.

            No lo advertí al entrar pero, en la somnolencia de mis ojos, me di cuenta que podía ver ese espacio frontal, un hemiciclo alzado por un solo escalón, a través de los cuerpos de la gente que se hallaba de pie. Iluminado por la luz velada de unos focos, el grupo mantenía un áspero silencio, que sólo se quebraba cuando un hombre, apostado tras la mesa, musitaba algo que no llegaba a entender. Al punto que él callaba, un órgano, como en la lejanía, sonaba lóbrego. Me dejé llevar hacia la tribuna por un flanco de las dos hileras de bancos, separado de ellos por columnas, hasta cerca del féretro. Oí, ahora con claridad, la letanía del hombre con voz,  ataviado con una túnica blanca, como una mortaja. Y oí que pronunciaba mi nombre. Mientras, olía en el ambiente de aquel rincón enérgico y soberbio, un vapor que me movía a la náusea. De pronto, alguien subió la grada y encendió el fajo de hojas secas. El fuego prendía la tela que envolvía la mesa y nadie se inmutaba. Me acerqué al tipo de la túnica y lo zarandeé, pero no me otorgó una sola mirada. En su lugar, observaba con insistencia el ataúd abierto. El público transparente, con ojos de avispa que llenaban mil retinas,  me vigilaba a mí.  Y al querer descubrir quién yacía en el fondo de la caja, comprendí qué estaban esperando.  La difunta era yo, o era mi cuerpo. Yo podía gritar, y ver, y oír, y sentía el hedor, ahora mezclado con madera quemada. Y aquella mujer estaba muerta, sin sentidos, muerta, las manos carbonizadas cruzadas en su vientre.  No podía, no podía ser yo. Y no iba a ser yo.

            Regresé al portón por el que había entrado. La llave estaba echada. Presa del pánico, busqué  una salida, una cualquiera que me alejara de aquella pesadilla. Las ventanas demasiado altas  y yo sin  tiempo para buscar un soporte que me dejara alcanzarlas.  Y al fin vi un hilo de luz  matinal a través del brillo de las llamas. Una puerta, una puerta abierta. Y dentro un patio y ninguna salida al exterior.  Regresé al fuego, y rebusqué, lo rastreé todo sin apenas aliento. Debía apoyarme en las paredes, en las verjas que encerraban figuras estáticas, seres humanos de madera que iban entregándose al incendio. Sorteé cada obstáculo, cada ascua para atarme a la vida y,  en la última tregua de la respiración, encontré un picaporte que se rindió a la presión de mi mano. Un portón que se dividía en dos, como si fuera la salida del infierno.

            La calle me pareció en penumbra. Hasta que vi los árboles, los bancos, el vaivén del gentío, como cualquier mañana de cielo despejado. Saludé a una mujer, por oír su respuesta. Extrañada, me devolvió el saludo. Quizá pensó que debía haberme conocido y no sabía de qué. No podía explicarle qué alivio oír su voz, y que me viera.

           He vuelto de la muerte, si es que estuve muerta, pero sé que no tendré ocasión de demostrarlo.
 
 
                                                                                                                                                  9-11-2012

                                                                                                                      

ATLETES

Davant de la finestra, l’àvia cus. És dimecres, ben d’hora. És primavera i  llum. De tant en tant mira a través dels vidres per veure el nét si arriba. Avui, com cada dia, l’Andreu és a córrer per camins vora mar. Fa uns mesos que el noi surt abans per poder tornar a l’hora. I que li va afegint minuts a les setmanes. Després ha de marxar a la Uni, com diu ell, i l’àvia ja li haurà preparat un entrepà. Des que va perdre els pares, als nou anys,  l’Andreu troba en el córrer una manera de volar, de sentir el buit que l’omple.

            Escolta música i recorda els passeigs de petit amb els seus pares per la rambla del riu de Sant Adrià, on ara, a la llera, hi veu qui l’aprofita per fer esport. Pensa en quan, entre la mare i el pare, donant-los una mà a cadascun, enlairava els peus i ells prenien empenta i l’aixecaven. I els recorda en tornar de les curses, on corrien tots dos, picant-se entre ells i rient-se les bromes.

            I els records, que vénen a sotracs, es barregen amb el paisatge que l’Andreu té al davant, imatges canviants al ritme de la cursa, on a voltes hi ha gent que es creua pel camí. Li sembla la finestra d’un tren que va passant d’escena. De vegades concentra el pensament en la força que el córrer li cisella a les cames, en els músculs tibants, en el pit, en l’alè. I cada percepció li allibera els sentits.

            Mentre corre, tot allò que li dol li fa menys nosa. L’àvia Leo ha estat al seu costat des que era un nen, li ha intentat fer veure que ell no va tenir la culpa, però ell no es treu l’angúnia. Va rodolar per les escales del terrat i els seus pares van voler canviar el vol que els duria a Londres. El pare feia temps que s’entrenava per a la marató. La mare esperava un germanet, no correria, però volia fer-li companyia. Van marxar a l’endemà quan veieren que els cops del seu fill no guardaven cap risc. I tot es capgirà. Ell va ser l’únic que va salvar el destí. Un xoc en cadena i un incendi a la ronda de camí a l’aeroport. Quan els van enterrar, l’Andreu no parava quiet al cementiri. Volia anar-se’n d’allà, córrer muntanya avall, i l’àvia no el deixava. Tant que havia tardat a caminar, sentia de vegades, i des d’aleshores  les cames semblen tenir voluntat pròpia.

            Ara fa mesos que té un repte al cap. Poder córrer la seva primera marató, la Zurich Marató de Barcelona. Té vint anys i en fa un i mig que només corria distàncies curtes. I tot sol. Ell tot sol i la música, veure com neix el dia, sentir-se aïllat del món, despullat, viu alhora.

            Quan la pluja destorba, espera amb ganes que torni el cel serè, i mentre va a nedar o s’entrena al gimnàs. L’àvia Leo s’alegra perquè així l’acompanya. Ella de sempre ha sigut d’aigua i ell l’ajuda a ficar-s’hi.  

            L’Andreu, l’any passat, va provar amb mitja marató, i va ser feliç en arribar a la meta. Però ara necessita més finals. I vigila com mai què menja i quan, encara que l’àvia l’insisteixi, nen, estàs molt prim, ja fas com el teu pare, i ell hagi de contestar-li cada cop, no pateixis, iaia, no veus tot el que menjo, i a més, el córrer m’omple. I pensa sense dir: iaia, que no ho veus?

            És diumenge, és la cursa, i l’avia  li prepara un entrepà també a les festes. No sap que avui tardarà més que de costum. L’Andreu no ha volgut dir-l’hi. Si no arriba al final, no ha de saber-ho.

            Ella espera i espera mentre cus, fins que surt al carrer i pregunta als veïns si no l’han vist. A la fi, un noi que coneix  l’Andreu pot dir-li la raó: és a Barcelona, senyora Leonor, corre  a la marató. No l’ha avisat? És llavors que la dona recorda que ahir el nét tenia el dorsal 59 damunt el llit. I per on corre? Li demana de nou. I el xicot va a buscar-li el plànol del trajecte.

            La Leo agafa l’entrepà i marxa de casa. A l’alçada de Plaça Catalunya, mira la samarreta de cada corredor que passa vora seu. És com buscar un anell a la sorra, però la Leo és tossuda i segueix avançant a un marge de la cursa, on el públic ha d’apartar-se perquè passi. 

Tres hores dos minuts al seu cronòmetre. L’Andreu mira el panell del punt quilomètric i veu que duu un bon ritme. El final està a prop i agraeix el sol tebi. Però al quilòmetre trenta comença a sentir fiblades a les cames que aviat se li enrampen i l’obliguen a baixar el compàs. Almenys ja falta poc, s’anima. Els pares l’aixecaven. Ara haurà pogut fer-ho sense ells. També per ells. És el que haguessin volgut i el que els ha promès en cada entrenament.

            Falten només dos quilòmetres per arribar a la meta quan sent Don't Give Up al seu Ipod. Sent les veus de la cançó com ofegades. La ment ja no governa el cos, però li diu que ara no pot rendir-se. I la tonada l’ajuda a recordar-ho. La promesa, la meta, el rellotge marca tres hores quaranta-set des del toc de sortida. I de cop el silenci.

            Travessa la línia d’arribada i cau rodó.

            Quan pot mig obrir els ulls veu una roda. S’espanta, potser és que l’han atropellat. Fins que el fil de consciència es va eixamplant i reconeix la cadira de rodes on seu la dona d’uns setanta anys que el mira. Els dos espants es creuen. L’àvia! Ella sospira alleujada quan el nét obre uns ulls com dos taronges. Andreu! Si ja t’ho deia jo, que estaves en els ossos. I li acosta l’entrepà perquè el mossegui mentre ell, suplicant, mira el noi que l’atén amb isotònic.

 

LA MADEJA

Durante  treinta años, Sila fue guardando los días perdidos en una madeja de lana.

            Era marzo cuando conoció a Eduardo, en una salida de Semana Santa a Sort, con amigos comunes. Ella llevaba un jersey de franjas de colores que le hizo su madre. Qué bonito jersey, le dijo Eduardo, y fue entonces cuando ella  se fijó en su dulce sonrisa. A la vuelta del viaje, se cruzaron por la ciudad de vez en cuando,  si bien nunca pasaron del hola, hola y del adiós. Muchas veces pensó en salirle al paso y pararlo y hablarle,   pero al fin no podía.

            Con los años, la lana del jersey se apelmazaba, perdía el lustre del principio, pero ella nunca quiso deshacerse de él. Cada vez que se encontraba a Eduardo, estiraba del hilo que un día se soltó por la cintura, le quitaba una pasada y la enrollaba. Hoy no ha podido ser ¿Qué le voy a decir después de tanto tiempo?, se preocupaba. No hubo más confianza entre los dos que unas pocas frases durante aquellos días, rodeados de amigos,  y al volver ya no tuvieron tiempo. El grupo se deshizo. 

Vuelta a vuelta, el jersey fue menguando, al tiempo que engordaba el ovillo  y ocultaba los colores de los días pasados. Así pasó el tiempo azul, que al invierno siguiente quedó oculto tras la lana naranja. Y el  verde antes del púrpura, y un año después el amarillo. Y así se iban repitiendo los años, sin atreverse a decirle ¿Cómo estás?

            Lo vio envejecer en cada encuentro, y de regreso a casa separaba una línea del jersey  que dejaba caer en su regazo.  Y en cada recorrido de la lana, recordaba el Eduardo más joven, con el pelo negro, y el afecto en su rostro. Uno a uno, los tramos se llevaban un retal de su vida, mientras lloraba la distancia de Eduardo cuando pasaba de largo por su lado.

Estaba recogiendo el cuello, la última temporada morada del jersey, cuando le llegó la orden de desahucio. No quiso empaquetar nada ¿Dónde lo iba a dejar  si no podía meter las paredes en ninguna maleta?

 El día que se fue, muy de mañana, no se llevó más que el ovillo recogido en el pecho. Nadie la vio salir de casa y, al doblar la calle, sólo lo encontró a él, que cruzaba la plaza. Volvió a mirarlo como lo había hecho cuando le conoció, y como tantas veces lo había mirado desde entonces. Y Eduardo, por primera vez desde los veinte años,  le devolvió la sonrisa dulce que Sila guardaba en la madeja.