ATLETES

Davant de la finestra, l’àvia cus. És dimecres, ben d’hora. És primavera i  llum. De tant en tant mira a través dels vidres per veure el nét si arriba. Avui, com cada dia, l’Andreu és a córrer per camins vora mar. Fa uns mesos que el noi surt abans per poder tornar a l’hora. I que li va afegint minuts a les setmanes. Després ha de marxar a la Uni, com diu ell, i l’àvia ja li haurà preparat un entrepà. Des que va perdre els pares, als nou anys,  l’Andreu troba en el córrer una manera de volar, de sentir el buit que l’omple.

            Escolta música i recorda els passeigs de petit amb els seus pares per la rambla del riu de Sant Adrià, on ara, a la llera, hi veu qui l’aprofita per fer esport. Pensa en quan, entre la mare i el pare, donant-los una mà a cadascun, enlairava els peus i ells prenien empenta i l’aixecaven. I els recorda en tornar de les curses, on corrien tots dos, picant-se entre ells i rient-se les bromes.

            I els records, que vénen a sotracs, es barregen amb el paisatge que l’Andreu té al davant, imatges canviants al ritme de la cursa, on a voltes hi ha gent que es creua pel camí. Li sembla la finestra d’un tren que va passant d’escena. De vegades concentra el pensament en la força que el córrer li cisella a les cames, en els músculs tibants, en el pit, en l’alè. I cada percepció li allibera els sentits.

            Mentre corre, tot allò que li dol li fa menys nosa. L’àvia Leo ha estat al seu costat des que era un nen, li ha intentat fer veure que ell no va tenir la culpa, però ell no es treu l’angúnia. Va rodolar per les escales del terrat i els seus pares van voler canviar el vol que els duria a Londres. El pare feia temps que s’entrenava per a la marató. La mare esperava un germanet, no correria, però volia fer-li companyia. Van marxar a l’endemà quan veieren que els cops del seu fill no guardaven cap risc. I tot es capgirà. Ell va ser l’únic que va salvar el destí. Un xoc en cadena i un incendi a la ronda de camí a l’aeroport. Quan els van enterrar, l’Andreu no parava quiet al cementiri. Volia anar-se’n d’allà, córrer muntanya avall, i l’àvia no el deixava. Tant que havia tardat a caminar, sentia de vegades, i des d’aleshores  les cames semblen tenir voluntat pròpia.

            Ara fa mesos que té un repte al cap. Poder córrer la seva primera marató, la Zurich Marató de Barcelona. Té vint anys i en fa un i mig que només corria distàncies curtes. I tot sol. Ell tot sol i la música, veure com neix el dia, sentir-se aïllat del món, despullat, viu alhora.

            Quan la pluja destorba, espera amb ganes que torni el cel serè, i mentre va a nedar o s’entrena al gimnàs. L’àvia Leo s’alegra perquè així l’acompanya. Ella de sempre ha sigut d’aigua i ell l’ajuda a ficar-s’hi.  

            L’Andreu, l’any passat, va provar amb mitja marató, i va ser feliç en arribar a la meta. Però ara necessita més finals. I vigila com mai què menja i quan, encara que l’àvia l’insisteixi, nen, estàs molt prim, ja fas com el teu pare, i ell hagi de contestar-li cada cop, no pateixis, iaia, no veus tot el que menjo, i a més, el córrer m’omple. I pensa sense dir: iaia, que no ho veus?

            És diumenge, és la cursa, i l’avia  li prepara un entrepà també a les festes. No sap que avui tardarà més que de costum. L’Andreu no ha volgut dir-l’hi. Si no arriba al final, no ha de saber-ho.

            Ella espera i espera mentre cus, fins que surt al carrer i pregunta als veïns si no l’han vist. A la fi, un noi que coneix  l’Andreu pot dir-li la raó: és a Barcelona, senyora Leonor, corre  a la marató. No l’ha avisat? És llavors que la dona recorda que ahir el nét tenia el dorsal 59 damunt el llit. I per on corre? Li demana de nou. I el xicot va a buscar-li el plànol del trajecte.

            La Leo agafa l’entrepà i marxa de casa. A l’alçada de Plaça Catalunya, mira la samarreta de cada corredor que passa vora seu. És com buscar un anell a la sorra, però la Leo és tossuda i segueix avançant a un marge de la cursa, on el públic ha d’apartar-se perquè passi. 

Tres hores dos minuts al seu cronòmetre. L’Andreu mira el panell del punt quilomètric i veu que duu un bon ritme. El final està a prop i agraeix el sol tebi. Però al quilòmetre trenta comença a sentir fiblades a les cames que aviat se li enrampen i l’obliguen a baixar el compàs. Almenys ja falta poc, s’anima. Els pares l’aixecaven. Ara haurà pogut fer-ho sense ells. També per ells. És el que haguessin volgut i el que els ha promès en cada entrenament.

            Falten només dos quilòmetres per arribar a la meta quan sent Don't Give Up al seu Ipod. Sent les veus de la cançó com ofegades. La ment ja no governa el cos, però li diu que ara no pot rendir-se. I la tonada l’ajuda a recordar-ho. La promesa, la meta, el rellotge marca tres hores quaranta-set des del toc de sortida. I de cop el silenci.

            Travessa la línia d’arribada i cau rodó.

            Quan pot mig obrir els ulls veu una roda. S’espanta, potser és que l’han atropellat. Fins que el fil de consciència es va eixamplant i reconeix la cadira de rodes on seu la dona d’uns setanta anys que el mira. Els dos espants es creuen. L’àvia! Ella sospira alleujada quan el nét obre uns ulls com dos taronges. Andreu! Si ja t’ho deia jo, que estaves en els ossos. I li acosta l’entrepà perquè el mossegui mentre ell, suplicant, mira el noi que l’atén amb isotònic.