QUADERN DE BITÀCOLA

 

Any 2013

Estiu

12 d’agost, dilluns

Són les sis de la tarda i tothom ja és a bord. En no-res salparem cap a Tunis. Tots plegats iniciem un creuer per la Mediterrània. I jo enceto el meu primer quadern de bitàcola. Fins ara només havia sigut el suplent del Bartomeu, el capità, però l’home ha enganxat unes galteres de cal déu aquest cap de setmana i ahir al vespre em va trucar per dir-me Narcís, demà t’estrenes per governar la nau. Un creuer de tres-cents trenta-tres metres d’eslora per trenta-vuit de mànega, i més de mil cinc-centes cabines que poden encabir a tanta gent que el meu poble empordanès hi cabria sis vegades, si fa no fa. I estic així com mosca perquè no sé com m’ho faré per mantenir el tipus quan toqui donar ordres a la tripulació, o per fer el paperot davant els passatgers. M’hauré d’engalanar amb un uniforme que m’anirà sobrer en un parell de dies, amb el que a mi m’agrada fer patxoca entre creuer i creuer i passejant pels carrers de la vila. Però el vaivé del mar em mareja, sempre m’he marejat quan els vaixells on vaig remunten les onades; i vomito tot allò que menjo, sempre ho he vomitat i en acabar el viatge semblo un figa seca. Però com a suplent podia desaparèixer per buidar el pap, que no fotia brot llevat de les quatres maniobres que em demanava el capità, i ara hauré de ser visible en un moment o altre. Em temo que seran uns quants moments.

           El Bartomeu, fins ara, no s’havia posat mai malalt, ni un refredat, ni un lleuger mal de panxa, fort com un roure i com un bon llop de mar. I ara... Mira que enganxar galteres als cinquanta que té! Me l’imagino, les galtes inflades sobre la seva cara, ja molsuda. I encara gràcies que s’ha adonat a temps, perquè podria haver-ho confós amb les seqüeles de qualsevol tiberi. M’hi hagués encomanat, ens hagués encomanat a tots! I algú hagués donat l’alarma, i no haguéssim pogut amarar a cap port. Un creuer sense escales. De volta al primer hospital de Barcelona per frenar l’epidèmia de parotiditis a bord del Costa Paradís. Només pensar en el nom ja em dóna basques.

 

13 d’agost, dimarts i tretze! Escala a Tunis

Avui és dimarts tretze i jo sóc supersticiós. Exactament el tretze del vuit i de l’any tretze. Una invasió de tretzes. I tinc por. Ben pensant, prefereixo mil vegades les galteres que navegar amb vent de mal auguri. Què faig si el vaixell topa amb un esculls i comença a enfonsar-se? Fugir. Ho tinc clar. La meva vocació no em ve de les entranyes. Tot va venir per la disfressa de mariner que a ma mare se li va encaparrar de col·locar-me el dia de la meva primera comunió, la de la hòstia, no pas la comunió amb el mar. La foto encara penja de la paret del passadís, un retrat que han admirat tots els parents que m’han acompanyat durant la vida. Marineret, m’han dit des de llavors. I jo m’ho creia. Vaig créixer sentint-me mariner, encara que no tastés el mar més que els estius i quan ens acostàvem a la platja algun cap de setmana. Això sí, cada diada de Reis em queia un vaixell, el demanés o no, que a mi em feia content. Encara els conservo arreplegats en capses a la lleixa més alta de l’armari. I quan el conjunt de mariner de l’hòstia (consagrada) em va quedar petit, en vaig demanar un altre pel meu aniversari. I així va ser cada any, fins que em van apuntar a un curs de vela allà a la mar de Roses, i mica en mica en vaig treure el títol de patró. Després en vaig enrolar a la Marina, i en acabat no vaig parar fins fer-me capità.

          M’agrada que la mar salada em mulli els peus, el so del seu flux i reflux, i les sirenes. Per una sirena em vaig llençar a la mar. La somniava cada nit. Tenia la pell bruna i ulls d’ametlla. La cabellera negra li arribava a l’aleta cabal, lligada en una trena. Ella se la desfeia per a cobrir-se els pits, però jo em capbussava per sota els seus cabells fins que es feia de dia i ella se n’havia d’anar onada avall. Jo em quedava una estona somniant a bord del meu vaixell pirata, un vaixell inventat a partir de lectures i aventures que creava de nen amb tots els ninotets que duia la capsa del regal. El meu somni durava fins poc després de l’alba, quan sentia l’alarma del rellotge. Fa temps, d’això, i deu ser perquè mai la vaig trobar en despertar-me que mai m’he enamorat d’una dona que pugui caminar damunt la gespa. Com la meva germana, que té un retrat molt bonic i bucòlic al passadís, just al costat del meu, descalça i amb un vestit vaporós damunt l’herba menuda del jardí. Jo també l’he admirat, aquest retrat, com tota la meva parentela, però, a banda de que és ma germana, no l’hi trobo cap altra realitat que m’acosti a les dones del voltant.
          I encara busco la sirena que, des de fa temps, no ha tornat als meus somnis. Però ahir... Hi ha una mossa de la tripulació que se li assembla. Ni sé el càrrec que té. Som més de mil empleats al Costa Paradís i jo mai m’he ocupat de seguir el rastre de tota aquesta tropa. Demà, el primer que faré, és descobrir el seu nom i on la puc trobar. Les nits se’m faran llargues, aquí.

Em va dir el Bartomeu que el quadern de bitàcola és un resum del viatge, un diari de navegació. Ell mateix me’n va llegir algun en hores mortes. Però no tinc ni idea del que passa més enllà de la cabina, mai ho he sabut perquè, com a molt, fins ara he trepitjat els passadissos amunt i avall en direcció a coberta per treure-li les penes al meu ventre i donar de menjar els peixos. Tampoc aquest cop he alterat el costum des que vam embarcar. Demà faré l’intent per la sirena que comparteix amb mi el viatge en transatlàntic.

Avui hem arribat a Tunis. Jo m’he quedat a port i m’he assegut al moll només per la delícia de posar els peus descalços en remull.

Dimarts i tretze, i a penes hi he pensat en tot el dia. Deu ser perquè, ara que me n’adono,  tampoc no n’hi ha per tant: només tres vomitades. La mar no m’ha donat més la murga que altres dies. Li diré a l’amic Pep, que té les supersticions més pujades que jo,  que aquesta creu del tretze no és del tot exacta.

 

14 d’agost, dimecres. Escala a Palerm

Es diu Corinna i atén els jugadors del casino del buc. Navegàvem a vint-i-tres nusos quan l’he anat a veure, la velocitat màxima, i jo tenia el dinar a prop del coll. Però he pogut controlar la inquietud de l’estómac que volia bescanviar la pesseta empentant cap amunt. La noia amb nom de sirena val qualsevol esforç. I el pensament, davant una il·lusió, pot fer miracles. En dono fe. Per primera vegada en quaranta-vuit anys m’he sentit flotar damunt un vaixell a remolc de la mar. Per primera vegada m’he sentit confortat parlant amb una dona. La Corinna té una veu com d’onades de mar, cadenciosa i suau. El seu poble és a Rússia, a tocar de la costa. Des de ben petita acompanyava el pare en alguna excursió per la mar Blanca. Li agrada navegar i capbussar-se a l’aigua. De noieta veia els vaixells passar, i un dia se n’hi va enrolar en un darrere el mariner de més galons. Des de llavors, que no ha tornat a casa. 

           Ha sigut una conversa curta, en el descans, però profitosa. Ens hem fet un petó a proa per celebrar la benvinguda o el comiat. Com que la tinc present a totes hores, els compliments em queden barrejats. Quan acabi el seu torn soparem junts. Esperant el moment, sento com pessigolles allà on hi havia nàusees. És com si l’estigués somniant.

La mar està tranquil·la i la tripulació funciona tota sola. A bord regna tal calma que sembla que s’hagi donat una ordre de silenci. Tothom parla en veu baixa, fins i tot els que ahir celebraven una festa d’escàndol per un aniversari. Cent anys, complia la dona. El creuer ha sigut el regal dels parents que li queden. No sé si l’estimaven o la volien matar. Pobre dona. Em vaig guarnir per a la foto amb ella, i només feia que mirar-me amb els ulls entelats, no he pogut calcular si per la pena o si per l’alegria de posar amb el capità, o sigui, jo.

Pel que he observat en el fitxer, buscant a la Corinna, tots els tripulants tenen la mà trencada en els respectius oficis. Em sembla que podré escapolir-me aquesta nit després d’haver sopat per rebre la Cori a la cabina.

Palerm em segueix sent una incògnita. Jo dec ser l’únic que mai l’ha visitada. Tothom amb qui em topo me’n parla bé. Alguna cosa té aquesta ciutat què tot déu ve content de la visita. Però jo, ara mateix, del que tinc ganes és de tornar a ser al poble i fer el passeig del bracet de la dona que per fi li ha donat el cos i l’ànima a la meva sirena. I de que el dia passi ràpid perquè arribi la nit.

 

15 d’agost, dijous. Santa Maria

Aquest matí tocava escala a Roma. La major part dels passatgers han marxat a conèixer la ciutat. Només han quedat uns pocs que ja li havien vist totes les pedres i s’estimaven més gaudir dels passatemps que ofereix el vaixell. Tampoc el nét de la senyora centenària, el que fa guàrdia, ha baixat avui. Entre els parents sembla ser que hi ha torns per poder-la cuidar. Cada dia en falta algun a taula i a ella no l’he vist des de la nit del pastís de cent espelmes. Cent espelmes! Si ja ho dic que no en veig l’aigua clara. D’on volien que li sortís l’oxigen? Pobre dona. La van haver d’ajudar, perquè a ella només se li apagava una i amb prou feines. Però és clar, eren molts que miràvem com per fer-li bufar. L’haguessin escanyat públicament.

           Alguns membres de la tripulació s’han pres el dia lliure i jo, entre una cosa i una altra, he tingut poca a cosa a fer aquest matí. Però no he perdut el temps.  Cap a les onze he tornat a la cambra a veure la Corinna. Què maca estava acabada de llevar! Els cabells llargs, ondulats i solts damunt els pits. He recordat vells temps i m’hi he capbussat.

Avui és el sant de ma mare. No he pogut felicitar-li el dia perquè a saber on deu ser que no té cobertura. D’aquí re seran les dotze de la nit i no hi ha hagut manera.

            Mentre feia temps per fer-li el següent truc i la Cori s’estava pentinant, he buscat un paper i un bolígraf a l’últim calaix de l’escriptori per escriure una dedicació amorosa a la dona dels meus somnis. Quedi clar que no pas a ma mare. La Cori m’ha dit que m’estimava i jo la volia correspondre amb tota la solemnitat que ella es mereix. Unes paraules escrites en un full, que de viva veu encara no tinc prou entrenament. Però d’alguna manera li havia de mostrar que estic content amb ella, ves. Quin plaer aquesta nit al seu costat! La boca se’m desfeia i la d’ella semblava plena de caramel. Quina dolçor tan... tan... dolça! Em falten les paraules dels enamoraments. Les onades ens acompanyaven en un vaivé que em feia perdre el cap, això sí que ho puc dir.

            Abans d’escriure-li la nota de l’amor, he volgut tancar el calaix, però s’havia encallat. L’he hagut de treure per saber què passava. Era ple de postals que l’un o l’altre m’han anat regalant després de cada escala, i pel darrere, entre postal i postal, he trobat una fotografia. He caigut de cul al jaç en veure la cara del meu pare que somreia a la càmera. Ni recordo com va anar a parar allà. Deu fer molt temps, quan vaig començar a fer de suplent del Bartomeu, perquè ma mare era força més jove en el retrat, però el pare...  En veure’l l’expressió m’ha canviat. La Cori s’ha acostat i m’ha dit qué es lo que te pasa amoorrr, en el seu accent rus, tan dansarí. I jo li he contestat, re, que tinc fred, amb el més genuí accent de l’Empordà. I no mentia. M’he hagut de tapar amb el barnús vermell que segur contrastava amb la pinta de fantasma que devia tenir, com si la violència d’una onada m’hagués trasbalsat el pensament en comptes de l’estómac, al que ja hi estic avesat.
             El pare... Trenta anys més gran que ma mare, i com m’hi assemblo! Quan jo era jovenet, hi havia qui preguntava si era l’avi. M’estic fent gran. En retrobar-me’l, aquest pensament m’ha semblat tan obvi com el cos jove i tendre de la Cori. Ella el melindro i jo el cacau... desfet! M’ha vingut un atac d’hipotèrmia i m’he posat a tremolar. Semblava un peix recent collit de l’aigua. La Cori m’ha tret el barnús, i s’hi ha esforçat, però jo seguia amb aquell nus de fred a la punta dels nervis. Fins que ella s’ha adormit deixant-me córrer.
           Cap a les dues de la matinada m’he refet, i abans de ficar-me al llit, he trucat a la mare Maria. La mar salada! S’hi ha posat i m’ha dit que quines hores eren aquelles de felicitar-la. Des que va amb el Mariano, el de la fusteria, que està insuportable. Ma mare li porta com deu anys, i ella a certes hores (menys per Santa Maria, pots comptar), no està per masses orgues que no siguin les d’ell.

 

18 d’agost. Tornem a Barcelona!

No he escrit re en aquests dos darrers dies. Entre el passatge, la tripulació i la Corinna, no m’ha quedat pas temps. Ni una vomitada amb tant de tràfec. Però al vestit de marí ja me li sobren talles. Ara la meva sort és trobar algun moment per fer algun àpat.  

            Aquesta nit hi ha sopar de gala i una sessió de fotos. Ahir va haver-hi una altra tanda i, quin fart de suar! Pensava en la Cori, tan bonica amb el vestit de gassa quan es va guarnir per ocupar el seu lloc al casino. Pensava en el vestit. Pensava en que arribés l’hora de plegar. Pensava en el Bartomeu i les seves galteres i en com necessitava que vingués a salvar-me. Pensava en tot això i en més, quan algú m’ha donat una copa per brindar. I jo, distret i sense preguntar a sant de què brindàvem, me l’he begut d’un glop, amb tan mala fortuna que les bombolles del cava m’han fet venir un singlot fenomenal. Aleshores, els passatgers en bloc, m’han desplegat més copes amb la sana intenció de que el singlot passés. Begui, begui, m’estaven dient tots, i jo he obeït ordres. Fins que no he sabut què era el més fort, si els espasmes o el pedal que duia a sobre. Quan per fi m’han deixat lliure, he tornat a la cabina on cada nit m’espera la Cori. I com seran les coses aquestes de l’alcohol, que m’ha semblat veure un gos corrent pel passadís, i sentir una veu que cridava, Keeeennn! Fins i tot ha passat pel meu costat i m’ha fregat les cames, i de poc que no caic. Ara el singlot és fora.

 

Tardor

24 de setembre. La Mercè.

Escric des del paradís. Aquesta nit ha plogut i l’Arc de sant Martí està al mirall de l’aigua. La Corinna és amb mi, i fa calor. De tant en tant ens banyem a la platja i recordem les Mercès de la nostra enyorada terra, i també les mercès que ens van unir farà cosa d’un mes.
             No comptem les hores, aquí. Vivim com ve. Ara estem a prop de les palmeres. Ens han dit els habitants del lloc que no ens hi posem sota, que de vegades els hi plouen els cocos i podem prendre mal. Després d’anar a la deriva en un bot i amb poques provisions, després de ser recollits per un pesquer amb tuf a peix, el mal és relatiu, però tampoc volem morir amb el cap esclafat per un d’aquests cocos illencs, i menys havent superat una odissea. És una mort indigne i ridícula per a un marí com jo i una sirena.
             Ens quedarem aquí, qualsevol torna al poble del bracet de ningú. Però em queden els galons, els que netejo a les nits abans d’anar-me’n a dormir. La Cori em demana que me’ls posi al pijama. Després se li transforma el gest de son i em diu mentre me’ls treu ¡Oh, capitán! ¡Mi capitán!, nuestrro espantoso viaje ha terrminado, el barrco ha salvado todos los escollos, hemos ganado el anhelado prremio... Rareses de les seves.
             El quadern de bitàcola el vaig poder ficar a l’infern de la jaqueta que duia la nit de l’accident. Em quedava pendent el darrer dia i ara l’he d’acabar. Quan l’hagi escrit, el deixaré a sota una palmera perquè quedi colgat a sota els cocos.

 La Cori s’ha quedat adormida a sota el para-sol. De vegades trobo a faltar el vaivé de la mar que la despertava entrada ja la nit. Des del gos i el naufragi la passió s’ha tornat diferent, potser per la calor i la son. Però l’Arc de Sant Martí que es planta a terra després de cada pluja em fa sentir tan jove i ple de vida que ara sóc jo qui la desperto, i a ple dia. De moment, però, he d’acabar amb la història que es va quedar a mitges la darrera nit a bord del Costa Paradís. La tinta del bolígraf se m’esgota.

 De volta del sopar de la nit del divuit d’agost, la del naufragi, vaig arribar a la cambra com vaig poder. La Cori m’esperava amb el vestit vermell i això obria els sentits ni que fos el justet per a trobar el camí. Però quan vaig veure la seva cara d’espant se’m va passar tot, el singlot i la mona. Ella també havia vist el gos. I té pànic als gossos! La vaig haver de tranquil·litzar, Cori, cariño, no puede ser. I ella que sí, i jo que no, que allò eren els efectes de l’alcohol. Allà la vaig cagar. Precisament jo, que feia un catipén a alcohol fermentat que foradava l’aire, li estava explicant quins eren els efectes d’alçar el colze. Es va treure el vestit d’una revolada, va anar cap a l’armari on jo hi tenia la roba i es va posar els primers pantalons i la primera camisa que va trobar per sortir de la cabina donant un cop de porta. I tornar de seguida i abraçar-me. El Ken era a fora ensumant-li la por, però jo no estava per buscar el personal ni donar ordres i li vaig haver de jurar que l’endemà al matí investigaria el cas. La vaig poder calmar i es va tornar a guarnir amb el vestit de gassa. Quin mareig de roba amunt i avall! Però per què te’l posaves?, li vaig dir. I ella que volia que jo la deixés nua. Dones.

            Però la vaig despullar.  
            A mitjanit el vaivé dolç anava com de bòlit. Li vaig demanar a la Cori que baixés una mica la passió, que bé, la por és humana, i excitant, d’acord, però que no havia de patir tant pel gos del passadís, que jo la salvaria, no ho dubtés. Ella no contestà. La vaig agafar amb força, però no parava quieta. Vaig anar per encendre el llum quan van arribar els xiscles des de fora. Just en aquell moment, el vaixell s’aturà i una veu em cridava a l’altra banda de la porta, capità! capità! La nau s’enfonsa! I els dos anàvem nus i sense pentinar. Li vaig dir a ella, tu amagat sota el llit, mentre jo ja em posava els calçotets. I vaig contestar a la veu de fora que no tardava re. Em vaig col·locar com vaig poder el vestit de gala que havia llençat damunt de la cadira, i vaig sortir. Els passadissos buits o gairebé, llevat d’alguns membres de la tripulació que obrien cabines fent d’escombra. La resta de la gent era a coberta per intentar saltar als bots de salvament. Vaig fer com que m’havia deixat les ulleres dins la cambra, i li vaig dir a la Corinna que es cobrís amb el que primer trobés, però que fos decent, si us plau, i que ja ens reuniríem a bavor, a la porta que duia al menjador. El vaixell feia aigües i jo corria d’un lloc a l’altre fent veure que tenia el control agafat per les banyes. Però el que controlava eren els bots i com coi ens ho faríem per saltar d’amagat a un barquet solitari. Llavors vaig recordar que n’hi havia un al taller de pintura, i vaig seguir corrent amb dissimulació esperant a la Cori. I la dolça sirena es pentinava, m’ho confessà després, i no es presentava per coberta.
            Ja em quedava afònic per cridar, i buit de tot després de treure les tripes per la borda, quan la vaig veure amb un abric dels meus, molt confortable i càlid, per sota el què sortia el seu vestit vermell. I els cabells negres lligats amb una trena. Mirava a un lloc i un altre per la por cap el gos, i em veure’m se’m va llençar als braços i em demanà un petó a la llum de la lluna. De poc no bordo. La vaig arrossegar pel braç fins a la barca que amb feines i treballs vaig treure del taller i vaig baixar d’incògnit, mentre els altres estàven pendents de l’enrenou pel cantó d’estribord. Quan ja ens havíem instal·lat als seients del remer, li vaig cantar les quaranta. I entremig de les notes l’hi intercalà el perquè ens trobàvem allà. Que, per descomptat, no era cap altra atracció del Costa Paradís navegar en plena nit a bord d’un bot sota la lluna. I que remés!

El sol està a punt de tocar el dos darrere les palmeres. La Cori i jo també marxarem a la nostra barraca.
          Em pregunto què deu fer el Bartomeu. Potser és a casa seva a punt de sortir de festa major per Barcelona. O potser és navegant. Només de pensar-ho ja em marejo.