La dona del retrat

A classe ens han posat un exercici: El binomio fantástico. Cadascuna de nosaltres ha dictat un nom i un adjectiu. Hem de triat dues parelles i fer un relat a partir d'elles. Jo he triat "perro verde" i "pendientes largos". Vam començar-ho a classe, per parelles, i jo he agafat la idea inicial, o l'escenari,  i ho he adaptat al meu gust. (Dubte: Per què punyeta no em deixa fer la sangria com déu mana i m'ha de separar cada paragràf aquest sistema cutre del Blogger?)

La DONA del retrat

 

El fred ho ruixava tot. El Julià pensava en arribar a casa, pel fred, per acabar la feina que no havia pogut enllestir al despatx, per mandra, per donar per acabat el dia. Quines ganes de que passi l’hivern. Però abans havia de passar per l’exposició del Pau. Gran Via 837. Pinta bé el tio, però avui.  

            No podia excusar-se. El Pau era allà quan jo em sentia  sol, sense un amic. Un artista que em dedicà el seu temps quan em vaig adonar que em deien “perro verde” perquè així apareixia davant d'ells. Quan vaig necessitar que m'ajudés a canviar-me el color. En cap zoo s’havia trobat més que un goril·la blanc, i encara és l’hora que es pugui parlar d’un goril·la semblant. Un gos de dos caps, un gat de set urpes... Pot ser, tot això pot ser, com pot ser en els humans, però mai un gos o un gat de color verd. I jo era raro de collons. Era el que jo els permetia  veure. Pensava i sentia i observava  i ni això podien veure ells. No puc culpar-los. El Julià era un total desconegut per a tothom. La Maria. Ulls negres que em miraven, llavis amples que intentaven saber de mi, tossuda. Però el Julià només li tornava el seu esguard amable, agraït per tenir-lo present. La mirava i pensava,  Maria no insisteixis, si em treus res t’adonaràs que jo no sé parlar, que no tinc gaire interessant a dir-te. I marxaràs, em deixaràs de banda perquè ja no tindré cap misteri per a tu.

            La sala era a petar de gent, i el Pau en un racó atenia a un o altre . El Julià va fer temps abans no trobés el moment de saludar-lo, i dementre  mirava els nous quadres de l’amic. Un retrat a l’altra banda de la sala el va atraure amb la força d’un imant. A ell, que havia fet l’esforç de treure’s la cuirassa feia temps. Es va plantar al davant per mirar-lo, per mirar la dona retratada, el bust cobert amb un vestit negre, senzill,  que feia ressaltar damunt el coll esvelt les arracades llargues ornades amb brillants i camafeus. Immòbil i mirant els records pintats en aquell quadre.

            —La coneixes? —una veu de dona, rere seu.

            El Julià, sense girar-se, va contestar  un sí mecànic, com si hagués perdut la noció del temps i el lloc on era.

            —No la trobes molt canviada? —després d’un llarg silenci, ella altre cop.

            —No, què dius. Té els mateixos ulls,  i els llavis. Es com si

            —Els llavis, Julià?

            El nom el va desvetllar. Però no es girava. Podia ser? Sí, pot ser i és, però ara no em puc permetre tenir por.

            —Julià, on ets?

            —A casa teva, a la teva festa, poc abans que marxessis. Em deies Julià, no ens veurem en molt temps, Sidney és lluny. Potser mai més, depèn de tu. Vols venir a l’aeroport? i jo et deia tallant, no, millor que no, però els ulls em delataven, segur: tenia ganes de plorar. I em deies cada cop, cada cop, com et va. I em preguntaves, bé? I deies què, què va bé, i jo et mirava els llavis, i no m’atrevia a aclarir-te aquell bé no convençut,  perquè mai era cert. I tu ho sabies, oi?  Després, quan vaig poder sortir d’aquella closca verda, ja no era a temps de parlar amb tu. Pensava que no et veuria més.

            —Doncs he tornat, ja ho veus. —Una breu pausa:— Bé, si et gires ho veuràs.

            A poc a poc, va tombar el cap.

            —Maria, no sabia que. Per què no m’has trucat?

            —No tinc el teu telèfon.

            —Però el Pau, ell podia... I per la Web, no sé, podies...

            —D’acord, d’acord. No sabia què dir-te. Tu m’acabes de reconèixer que

            —Tens raó, mai vam parlar. Ho he sentit tant, Maria. Em sap tan greu el Julià de llavors. Tu no saps que. És igual. Que ja no sóc un gos de color verd. Tinc les meves rareses, però ja no són tan aspres.  

            —Bé, doncs tornem a començar. Com et va? —i reia.

            El Pau els mirava, ja sol entre la poca gent que quedava a la sala. Li somreien els ulls en veure’ls parlar amb l’ànim satisfet. Ell li deuria explicar que era enginyer, ella que tenia un gabinet d’arquitectura. Ell que, després de tot, donava conferències, ella que donava unes poques classes a la Universitat. El macabre fet de la infantesa que havia empresonat la vida del Julià  ja vindria després i ella podria entendre el tu no saps. Tot just comencen a parlar.

            El Pau els mirava i va pensar que havien sortit d’algun retrat que no estava exposat a cap paret.