Ge Hac

Dissabte, 25 de març de 2007

Molt em penso que m’he tornat a enamorar de qui no he. Si més no, m’agrada com no hauria. Ni em mira, però no puc evitar que l’estómac em faci pessigolles quan el veig. Això de les pessigolles és un dir, una frase feta, una manera fàcil d’explicar-ho, perquè el que de debò sento és una cremor sobtada al pit que em fa adonar de que m’importa veure’l.
Tot plegat em molesta: el no poder-li dir per por que no ho accepti, mesura-ho tot quan conversem, no poder parlar amb ningú d’ell, haver d’esperar els encontres casuals perquè ni ell ni ningú sospiti res. Haver-me d’amagar. Si la Jota Be i l’Essa Ema sabessin que quan escolto música penso en el Ge Hac, ho trobarien cursi.
L’Essa Ema és elegant, sempre tan ben vestida, tan correcta en l’entonació de la veu, en les paraules. Sempre tan discreta en tot, inclòs el seu somriure, moderat, dolç, fi. Ni un fora de to a la roba i al gest. Les seves emocions són un misteri fins i tot quan s’enfada. Porta un control estricte de les frases, el ritme, la tibantor de les cordes vocals, el nervi que les descordaria i les faria estridents. I no deixa de ser admirable el seu posat. Un fill perdut, un marit calavera, una filla amb depressió, no són precisament una missiva d’indiferència. Jo, almenys, no me la crec. Però no mostra tendresa, i tampoc se’n està de fer ganyotes als mots flonjos dels altres.
La Jota Be és diferent. No li conec cap amor, cap fracàs, cap entrebanc vital, però no és elegant. És la viva amargor, una amargor que no treu cap a res perquè res ha perdut tret del desig a estimar. Ara ho veig clar: ho ha perdut tot, vet aquí el seu calvari. I el nostre. No hi ha dia que no es queixi perquè ho vol tot o res, i el tot, sense intervals, no el podrà tenir mai. Però no li pots fer entendre. S’altera en un no-res. Necessita que li diguis que estàs de part seva per aconseguir la perfecció en allò que proposa. És covarda, busca la seva cort de gallines per sentir-se important en el seu femer: és incapaç de bellugar un dit tota sola. Se’n fotria de mi si li digués que persegueixo el tot amb paciència i a desgrat del que ella pensi del Ge Hac, tant que el detesta perquè ell no li diu a tot que sí. És l’altra cara de la moneda on figura l’Essa Ema. És l’etern descontent.
Millor la discreció, la que ara em cal a mi, que no puc confiar.
Per què els anys donen aquesta consciència del ridícul quan ens enamorem sense permís?
Sé el que és estimar i ja m’agrada, però em fa basarda pensar altre cop en qui no he i que el temps passi lent mentre espero el que no serà dit.