Internet

Em vas enviar un bes i jo
el vaig prendre
sense saber com eren
els teus llavis,
els mateixos que creia
que em parlaven
d’amor
i d’altres coses
com les flors
i el mar
i les constel·lacions
que ens donen el bon dia
abans
de que comenci.

Em vas donar una veu
perquè fos somni
i no res més i jo
em vaig aclucar el ulls
per escoltar-la.
Encara era de vidre
de tan fràgil i suau
i transparent
i nova
però la sentia tèbia
i feia bo a les mans
que l’acotxaven
per a què no es trenqués
si m’adormia
en el bocí de son
que em vares donar tu
perquè fos temps
tan fàcil com l’instant
en què prens l’aire
tan dòcil com l’amor
que es dóna de memòria
i no
i no res més.

I em vas donar un vestit
amb la vora desfeta
perquè la nués amb fil
del color que m’agrada.
Era dissabte, estiu,
i vaig agafar el blau
per triar alguna cosa,
perquè tu no t’ho saps
que no em coneixes,
però a mi m’agraden tots
i a més hi ha dies
que el blau el veig vermell
i el vermell verd.
Hi ha dies
que els colors em semblen diferents
segons si és ombra o llum
el que jo miro.
Però era dissabte, estiu,
i tu a la vora, i vaig triar-ne el blau
i el groc,
i en acabat vermell
per enfilar el que em deies
a sota del vestit
on creia que desava
les certeses d’un home
de qui ignorava
el seu somriure irònic
quan ballava descalça
i jo li deia.

Obro un llibre a buscant-te
entre un munt de paraules
extretes de l’atzar
d’algun poeta
per si ell et coneix
i em dóna algun indici
que t’acosti.
Però la veritat és fonda
com el mar invisible
que tu mires.
És ella qui et té a tu
quan li menteixes
i no el poeta
i no jo
i no les ampolles que vas deixar a l’oneig
per si algú les buidava
i et prenia dels llavis
les paraules
que prenies
prestades.

Jo no sóc pescador
i no tinc mans de xarxa
per atrapar la lluna
a l’horitzó.
I la fosca no és meva
sinó seva.
I no em pertany la terra
ni el riu
ni el mar
ni l’ona que et portava
sense saber que tu
tampoc em pertanyies
perquè no sé què deies
de cossos i nuesa
i de mirar-me
en la profunditat dels ulls
sense antifaç
mentre no et desprenies
del teu posat poètic
i farsant.

Un ulls que quan et veuen
no saben qui ets tu
i no t’entenen
el buidat de frases repetides
que atrapes a internet
per provocar als amors
desconeguts, anònims
a oferir-te’n de noves
per al teu repertori
de tendresa
i mentida.

En elles t’he buscat
i et descobreixo
buit
com un fantasma.
Et cal alimentar-te
del sentiment dels altres
per donar-te valor.
La tendresa dels altres,
les paraules dels altres,
per copsar la raó
que et justifiqui el viure.

Tot plegat no m'agrada
però penso, tant se val,
ja va bé saber una mica més
de cada cosa
encara que rosegui
abans de que mossegui.

Em vas vendre passió
de silumacre
amb paraules volàtils
com el fum.
Només una aura
descarnada de tu.
Però no les he espolsat,
de cap manera.
Les he fet meves
per a què siguin teves
i em trobis el secret:
puc semblar bleda,
però no sóc
idiota.