A casa sempre hem estat complidors amb les tradicions. El mateix que per Tots Sants venerem els morts amb una fartanera de castanyes i panellets al voltant de la taula ben parada, on s’estén la vaixella de porcellana de Manises enribetada d’or, les copes de Bohèmia i les estovalles brodades per la besàvia, amarades de midó, que ma mare redimeix de l’armari quan hi ha convidats, per Pasqua ens mengem la mona del padrí esquitxada d’ou de xocolata esbocinat a parts iguals perquè ningú protesti. Tampoc no passem pena: si els elefants posessin ous, seria un ou de paquiderm.
El diumenge de Rams tots estrenem sabates i encetem la primavera amb vestits eteris, espantant els núvols, i, després de repassar la patxoca dels altres mentre brandem la palma, acabem de celebrar l’indument encara estalvi de la diada davant la incommovible teca que arreplega la família al menjador de casa, asseguda en cadires de qualsevol mena i condició rescatades de tots els racons del pis.
Però per a mi les festes nadalenques, que conserven encara el plural, no tenen parangó. Tot convida a deixar-se viure a les nits voltats per l’enlluernament de carrers i aparadors, i passar els dies, en segura companyia ciutadana, a la tanda dels comerços de queviures per omplir a dojo el cistell de provisions com si fossin de franc, o als establiments de roba interior, de prêt-a-porter i de complements; a l’entrada dels pàrkings, amb la mirada crispada i fixa en el resplendor vermell del semàfor que barra el pas a les seves galeries; davant el patge ben plantat que es guanya uns calerons per anar-se’n de festa després de recollir cartes escrites amb més il·lusió que traça, i lliurar caramels a la canalla i als pares llaminers si s’escau. I enmig d’aquest batibull d’emocions, acabem d’adobar la nostra joia amb els presents del Tió, els del pare Noble i els dels Reis, per fer contents a tots; els avets moribunds revifats amb llumenetes, boles irisades i lluents i garlandes de purpurina; la fira de Santa Llúcia, on anem a ressuscitar al nen diví mutilat pels anys i el maneig, o a buscar un pircing nou; el torrons trossejats que van i vénen de la cuina, l’escudella i carn d’olla i el pollastre rostit que quedarà sencer i que servirà per als canelons del proper sant. I el pessebre, que el dia de les Llúcies exhumem de la capsa de sota el llit, desplegant-lo damunt la calaixera del menjador per inaugurar el temps de pau a ritme de simbomba i pandereta.
El mal va ser que un any, i a raó de l’anunciat escalfament del planeta, ens va arribar un ban de l’Ajuntament que gairebé ens deixà sense poder honrar de gust i a casa el nostre estimat Betlem. El consistori, en un ple extraordinari, va decretar que els pobles de Jerusalem domèstics havien d’anar a adorar el Nen en mànigues de camisa o samarreta imperi, prohibint amb determinació (i una multa desorbitant) que portessin cap peça d’abric. Al·legaven que el tuf suorós dels teixits hivernals podia enterbolir l’atmosfera amb bacteris insans, i comminaven al veïnat a complir el sacre reglament amb l’advertència de severes inspeccions domiciliàries. L’esvalot que aquest edicte va provocar, afegit als preus abusius de les figuretes novedoses, generà un seguit de protestes que amenaçaren seriosament el negoci nadalenc. Les mesures per controlar la taxació de les virtuoses imatges van brollar en un dir Jesús, i els atractius descomptes aconseguiren que, qui més qui menys, s’acollís a la norma. Alguns ens vam haver de conformar amb el Naixement a cel ras, emmotllat entre molsa perquè la coberta de la calaixera no quedés tan desemparada, amb la promesa d’anar ampliant la patuleia a poc a poc.
El diumenge de Rams tots estrenem sabates i encetem la primavera amb vestits eteris, espantant els núvols, i, després de repassar la patxoca dels altres mentre brandem la palma, acabem de celebrar l’indument encara estalvi de la diada davant la incommovible teca que arreplega la família al menjador de casa, asseguda en cadires de qualsevol mena i condició rescatades de tots els racons del pis.
Però per a mi les festes nadalenques, que conserven encara el plural, no tenen parangó. Tot convida a deixar-se viure a les nits voltats per l’enlluernament de carrers i aparadors, i passar els dies, en segura companyia ciutadana, a la tanda dels comerços de queviures per omplir a dojo el cistell de provisions com si fossin de franc, o als establiments de roba interior, de prêt-a-porter i de complements; a l’entrada dels pàrkings, amb la mirada crispada i fixa en el resplendor vermell del semàfor que barra el pas a les seves galeries; davant el patge ben plantat que es guanya uns calerons per anar-se’n de festa després de recollir cartes escrites amb més il·lusió que traça, i lliurar caramels a la canalla i als pares llaminers si s’escau. I enmig d’aquest batibull d’emocions, acabem d’adobar la nostra joia amb els presents del Tió, els del pare Noble i els dels Reis, per fer contents a tots; els avets moribunds revifats amb llumenetes, boles irisades i lluents i garlandes de purpurina; la fira de Santa Llúcia, on anem a ressuscitar al nen diví mutilat pels anys i el maneig, o a buscar un pircing nou; el torrons trossejats que van i vénen de la cuina, l’escudella i carn d’olla i el pollastre rostit que quedarà sencer i que servirà per als canelons del proper sant. I el pessebre, que el dia de les Llúcies exhumem de la capsa de sota el llit, desplegant-lo damunt la calaixera del menjador per inaugurar el temps de pau a ritme de simbomba i pandereta.
El mal va ser que un any, i a raó de l’anunciat escalfament del planeta, ens va arribar un ban de l’Ajuntament que gairebé ens deixà sense poder honrar de gust i a casa el nostre estimat Betlem. El consistori, en un ple extraordinari, va decretar que els pobles de Jerusalem domèstics havien d’anar a adorar el Nen en mànigues de camisa o samarreta imperi, prohibint amb determinació (i una multa desorbitant) que portessin cap peça d’abric. Al·legaven que el tuf suorós dels teixits hivernals podia enterbolir l’atmosfera amb bacteris insans, i comminaven al veïnat a complir el sacre reglament amb l’advertència de severes inspeccions domiciliàries. L’esvalot que aquest edicte va provocar, afegit als preus abusius de les figuretes novedoses, generà un seguit de protestes que amenaçaren seriosament el negoci nadalenc. Les mesures per controlar la taxació de les virtuoses imatges van brollar en un dir Jesús, i els atractius descomptes aconseguiren que, qui més qui menys, s’acollís a la norma. Alguns ens vam haver de conformar amb el Naixement a cel ras, emmotllat entre molsa perquè la coberta de la calaixera no quedés tan desemparada, amb la promesa d’anar ampliant la patuleia a poc a poc.
Ara que sóc gran, els Reis ja van en camell i els arbres autòctons guarneixen les muntanyes. Les cases no treuen fum per les xemeneies, però tenen aigua corrent, i els pastors paren la fresca a la porta de les masies vano en mà. Al caganer ja no li cal la pipa per escalfar-se, i ha deixat de fumar seguint els cànons salutífers moderns, però va restrenyit. Sant Josep es mira i remira el seu gaiato, més florit que mai, i els ulls li llampurnegen d’entusiasme. L’ase i el bou per fi poden pasturar pel bé de déu d’herbam dels voltants, i el nen Jesús està més content que un gínjol encara ros, blanquet i fresc com una rosa, mentre pensa que ja era hora que regnés la justícia: tanta mel, tanta mel, i ni una trista pellissa per abrigar-lo, aquests pastors. El riu de paper de plata, però, corre el risc de vessar per la invasió d’ovelles que, desesperades amb el seu excedent de llana, el tenen ocupat, davant l’esgarrif dels ànecs que estan que treuen foc esperant amb delit les rebaixes de xai entrat gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada