Tardor de novembre

 Aquest fragment hauria d'haver sigut el començament d'una novel·la que, ara ho veig força clar, mai podré acabar d'escriure.

El dia de Sant Andreu, plovia. La Carlota es va atansar a la finestra amarada de pluja. Començava la tarda. Les soques dels arbres de l’eixida havien enfosquit amb l’esbaldida. El brancam despullat de l’ametller semblava una ombra, una teranyina encastada a la mitja claror del cel que colgava Garriguella. No quedaven ametlles a finals de novembre. Com cada any, havien servit per anar picant mentre petaven la xerrada sota el porxo. Quan eren petits i anaven a Vilamaniscle a casa els avis, el seu germà Bebi sempre li demanava a l’avi Adrià que les hi collís. Tan bon punt maduraven, l’avi baixava les branques i les anava agafant una per una. Què n’estaven de bones. Perquè era el Bebi qui les hi demanava, però les ametlles eren per a tots.

El tronc xop de l’ametller lluïa com un mirall. El seu reflex li retornà la imatge del germà petit corrent sota les branques, els rínxols rossos que a ella li agradava escabellar, els ulls foscos de la seva germana Isabel engaltats als núvols del capvespre, les seves trenes torrades com les vores de la posta de sol. El darrer estiu que van menjar juntes les ametlles de Vilamaniscle. La Isabel ficada en una caixa blanca. La llaçada vermella que li nuava els cabells. Aquella pell tan pàl·lida, tan fina, i els ulls que dormien en el son quiet de la mort. El dol d’aquell novembre. El seu germà Miquel emprenyat i rígid com el pal del paller del senyor Esteve perquè el Bebi no parava quiet al cementiri. La rialla innocent dels seus dos anys. El fred humit de la tardor més trista.

* * *
L’endemà del miratge, el vent corria eixut. La gelor havia arribat de cop i volta, com si esperés passar quan se n’anés la boira. A l’hora que la Carlota i el Miliu es van llevar, ja es veia el sol que entrava pels fils de les cortines i ella es va alegrar de la bondat del temps. Li agradava que hi hagués claror a les diades en què se celebrava alguna cosa, i aquella era festa grossa. El Miliu feia anys. Cinquanta-tres. Vint-i-quatre que ho festejaven junts, amb els fills d’ella, uns nens que havien crescut a la vora d’aquell home generós, els que ara, ja grans, el seguien estimant com si fos el seu pare.
Després del per molt anys, del petó i l’abraçada, ell se’n va anar a fer un volt amb bicicleta pels camps que voltaven Garriguella, com acostumava a fer cada diumenge. La Carlota, mentrestant, volia recollir la casa i fer el dinar per als set que serien.
Va sonar el telèfon mentre estenia roba. El dring de l’aparell de sempre l’havia atabalat, com si un intrús se li aparegués de sobte. Desconèixer qui hi havia a l’altra banda de fil la molestava. No esperava ningú a aquelles hores. Feia estona que havien trucat els fills i no trigarien en arribar amb la família. De sobte va pensar que potser la Gemma, la seva única néta, s’havia posat malalta. Des que havia començat a anar a l’escola a mitjan setembre, ja havia passat dues angines. Amoïnada per aquell pressentiment, va deixar la roba al cossi i va córrer a agafar l’auricular.
—Digui?
—Hola, Carlota, sóc el Bebi.
Es va quedar parada. Des de començaments d’any que no li sentia la veu i tot just l’endemà de pensar en ell, d’enyorar-lo com si s’hagués convertit en una part fonedissa del passat, de dir el seu nom ran de finestra quan el va veure vora de l’ametller igual que si el somniés, ell se li apareixia de la mateixa manera que la tarda anterior sota les branques molles: de cop i volta.
No va poder respondre de seguida. Per la veu greu del seu germà suposava què havia passat. I va fer un esforç per dominar el neguit.
—Hola, Bebi! Què hi ha?— i sense esperar la resposta va seguir:—Saps que ahir...?
Ell no la va deixar continuar.
—El papa és mort.
La trucava per donar-li la nova que ella esperava de feia tant de temps. El germà li coneixia el geni, sabia que podia trobar-se amb un rebuig tossut, i tot i la fama d’inconscient, va voler dir-li-ho. La Carlota no va fer cap comentari, ni per bé ni per mal. El silenci era el millor amb que podia rebre aquella frase, encara que per dins se n’alegrés. I el Bebi ho va intuir de seguida. La Carlota no aniria al sepeli, ni mort el volia veure. Però ell ja havia fet el que havia de fer i no li venia de gust arriscar-se a un combinat de sentiments.

Feia molt temps que volia aquella mort. Quan a la seva amiga Marta se li va morir el pare va ser-ne conscient per primera vegada. Tenien catorze anys. Va ser el matí que la noia va arribar plorosa a l’escola i ella va sentir un embat de gelosia per la seva condició de nena orfe. Però alhora li sabia greu la pena als ulls, el cos encongit per l’aclaparament. Més tard recordaria sovint l’aiguabarreig d’ira i de dol, d’enveja i culpa d’aquell dia. I el sentiment de ràbia que la va fer plorar. La Marta li va agrair el gest i l’abraçà. I la Carlota es va sentir miserable per amagar el secret del seu condol. Un secret que no podia confessar-li ni a ella ni a ningú. Mai ho va fer. Durant molt anys va guardar-se el desig que, ara, per fi, s’havia acomplert. El papa és mort. Allò era tot el que volia escoltar.
A l’instant, un glop de ràbia li pujà a la cara. El clatell rígid com si hi tingués una estaca travada. Les barres li tibaven. El papa... Quant de temps feia que aquella paraula era una càrrega difícil de portar. Un significat proper del que ella s’apartava tant com podia i li estava permès. I que a voltes es feia inevitable.
Però ell era mort. I s’ho va repetir: és mort. De sobte es va sentir lleugera. Era com si l’aire que entrava per la porta entreoberta de l’eixida li hagués esclatat dins. Una esgarrifança de plaer li voltejà la pell. Li’n van venir ganes de deixar l’auricular i arrencar a córrer cap al corral, on havia sentit entrar al Miliu feia poc. Però se’n va estar. El Bebi no es mereixia que el deixessin amb la paraula a la boca.

Des que el seu pare havia caigut malalt, els germans no la trucaven ni ella havia fet cap pas per buscar-los. Tots dos sabien que ella no en volia saber res de les calamitats del seu mal, i s’estimaven més no encetar cap conversa que tenia tots els punts d’anar a petar als tràfecs de la malaltia que els havia ocupat els darrers mesos. Coneixien molt bé les conseqüències: la Carlota no s’estalviava cap retret quan parlava d’aquell home a qui no li quedava massa temps. Un home que ella sempre deia que havia tingut la mala sort que fos son pare. Però no deia per què. Havia decidit que mentre fos viu mai ho faria. Corria el risc que els germans el justifiquessin. Un pare malalt pesava a la consciència dels fills que no havien patit el que va patir ella.
Tampoc és que el Miquel estigués massa pendent de sa germana, però el Bebi era una altra cosa. Hi havia qui li criticava que fos un tabalot, que mai s’hagués casat, que les parelles li duressin un ai, com les adreces. Ara vivia a tocar de la platja, ara a muntanya, ara al carrer més cèntric de qualsevol ciutat. Però era tan inconformista com bona persona, i la Carlota li estimava aquell natural inquiet i atent amb el què havia crescut.

Durant el mutisme que seguí a la notícia, la Carlota va sentir l’impuls d’explicar-li al seu germà el que en aquells moments la feia ser tan aspre, però només va gosar dir:
—Bebi, m’agradaria parlar amb tu ara que ell ja és mort.
—Parlar? I de què vols parlar? — El Bebi volia evitar que ella li digués res del pare que estaven a punt d’enterrar, encara que per a ell tampoc hagués estat modèlic.
—Ara no t’ho puc dir. Així, per telèfon... no pot ser. A més, vull que també hi sigui el Miquel. Per què no veniu el cap de setmana que ve? Què, li ho diràs?
—Voldrà saber què vols.
—Doncs que s’esperi! Si jo m’he esperat anys, a ell no li vindrà d’una setmana.
—Anys? Anys a què, Carlota?
—No em facis parlar més —. Va fer una pausa per dominar la ràbia — Vindràs o no?
—A Garriguella?
—On si no? M’estimo més que vingueu vosaltres. Teniu cotxe i a mi m’hauria de dur el Miliu. I és amb vosaltres que vull parlar.
— No vols que hi sigui...
— El Miliu ho coneix tot de mi, Bebi, no l’hi tinc cap secret, i per això mateix no cal que hi sigui.
— Carlota, a què ve tant de misteri?
— Ja ho sabràs, Bebi. Ja ho sabràs... No insisteixis, si us plau! No valen una poques paraules, creu-me. —a la Carlota li esclataven les paraules al pit. Però li calia el temps per a posar-les-hi ordre. El seu germà, a l’altra banda de la línia, va dir un tènue d’acord, com de resignació, i ella va seguir:
— Però sobretot digues-li al Miquel que vingui sol. La seva dona no hi pinta res, aquí.
—No pateixis, Carlota, ella no hi anirà. Allà on el veus, amb la Cristina és molt reservat en tot el que toca a la família.

Ella no el coneixia prou, al seu germà Miquel. Feia anys que no havien parlat fora de reunions familiars
—Ni idea, Bebi. De les seves reserves de parella no en sé res. Tu digues-li si pot el cap de setmana que ve i sol. Dissabte o diumenge, m’és igual. Com us vagi millor.
El Bebi encara es feia càbales i l’hi va dir alarmat:
—Carlota, ha passat alguna cosa greu?
—Punyeta, Bebi! Mira que ets tossut! El que sigui ja ha passat. I fa molt temps. No va de cap herència ni cap tresor colgat sota rajola, ni tampoc és un perill imminent, si això et deixa més tranquil...
—Bé, doncs ja diràs...

La pensada de convidar al Miquel va ser espontània. Al seu home no li queia gens bé el germà gran i cada cop que tocava el dinar dels volts de Nadal, l’únic cop en tot l’any que es s’aplegaven tots tres, li venien tots els mals. Però ella no va preveure la seva reacció.
El Miliu, en tornar, es quedà a baix, al corral, netejant la bicicleta. Des d’allà havia sentit que sonava el telèfon, però no va fer-ne cas fins que, al peu de l’escala, es va trobar la Carlota amb els ulls petits i el mig somriure a la cara. Com sempre que aconseguia el que volia després de molts afanys.
—Què ha passat?— i davant la resposta callada d’ella, i un lleuger assentiment, seguí amb una altra pregunta—: Era el teu germà, oi?
—Sí. El meu pare ja és mort. —n’havien parlat sobre allò durant el darrer any— I he convidat el Bebi el dissabte que ve.— De sobte, es va adonar de que el seu home no respondria bé si sabia que també havia convidat al Miquel.
El Miliu no va dir res. Feia temps que no en parlaven, del sogre. Un dia la Carlota va dir prou, i prou va ser. Ni el seu nom volia que entrés a aquella casa. Però el Miliu va pensar que mort el gos, morta la ràbia, i va entendre que la seva dona convidés el germà petit en tants pocs dies des de l’enterrament.
—I també al Miquel.
—Al Miquel? Que se’n vagi a prendre pel cul!— La decisió de la Carlota el va treure de polleguera, i encara més el to ferm que havia fet servir, sense una traça de dubte. No havia comptat amb ell i li dolia.
Que la seva dona burxés el passat amb el Bebi ho podia acceptar, però la visita del gran, d’aquell tros d’ase cregut i poca-solta que se’ls mirava amb aires d’aristòcrata com si la corbata li fes nosa a la gola, no la podia sofrir.
—Miliu, és el meu germà...
—Ah, sí, és clar, ara és el teu germà. Un germà que no pots veure ni en pintura, que sempre em dius que vols que vingui perquè ell i el Bebi són l’únic que et queda de família, però que cada vegada que se’n va d’aquí amb l’imbècil del seu fill i el gripau de la seva dona, et fa esclatar indignada com si a taula s’haguessin assegut una guarnició de dimonis. I aguanto el teu mal humor com un sant per compensar els bonys de la família, però ja s’ha acabat! M’entens, Carlota? S’ha acabat! Ara qui diu prou sóc jo. O ets tu qui li dius que es comporti, o aquest cop seré jo el que li pararé els peus. Et deixo triar. Però si li dius tu, que sigui a les clares, sents? Quan vols et fas entendre. El teu estimat germà, de tan prudents, deu pensar que som estúpids! Ja van essent hora que algú li digui que es fiqui les seves lliçons del que és el bo i dolent allà on li càpiguen i que faci el favor de no arrufar el nas cada cop que la terra d’aquest poble li taca les sabates. Això com a poc ¡N’estic tip de que parli de les bones maneres quan ell no té un esquitx de respecte cap a nosaltres!
El Miliu s’havia guardat la filípica durant molt de temps. Havia fet els possibles per no fer fora al germà gran i la cort que l’acompanyava cada cop que feia ganyotes de fàstic quan parlava de Garriguella, un poble de mala mort, com ell en deia. I ho feia per la seva dona, per ella i el Bebi, que era l’únic capaç d’asserenar les converses dels dinars de cada any. Però la seva paciència no era il·limitada. I menys el dia del seu aniversari. Els anys li havien ensenyat a destriar el que tenia importància del que no. I que li prenguessin el número, més a la seva edat, la tenia.
—Em sap greu que t’ho prenguis així, Miliu, no volia esguerrar-te la festa.
—Doncs ho has aconseguit! Cagundena! Poc que m’agrada que vingui un sol dia a l’any, que ara se’ns plantarà cada cop que li vingui la fal·lera de ficar-se on no el demanen.
—No ho farà. Parlaré amb ell. No té mal fons, Miliu, però ningú li ha explicat res i es pensa que me’n vaig anar per caprici.
—Ja ho sé, això! T’escolto cada vegada que em parles, i tinc memòria! I em conec el teu germà més pel que m’has explicat que pel que me’l miro. Per sort, fins ara, l’he patit dies comptats, però no em vull ni imaginar que siguin més. Aquest és capaç de venir de vacances només pel gust de gorrejar. Perquè mira que és garrepa! Per mi que no suporta embrutar-se les seves sabates de marquès per no gastar betum! Si serà burro, que em mira les xiruques com si tingués els peus bruts! Ja m’agradaria saber com té les ungles. És tan paràsit, que no deu saber ni per on ficar els dits a les tisores.
—Prou, Miliu! És el meu germà i vull que ho sigui de debò!—La Carlota havia aguantat el xàfec perquè sabia que al Miliu li sobraven raons per no pair el Miquel, però, quan s’embalava, no tenia mesura, i aquell enfilall d’insults ja es passava de mida.
—És clar, i el prou sempre el poses tu, oi? —Al Miliu li costava baixar la guàrdia quan perdia els estreps.
—No, Miliu, ja saps que sempre no, però aquest cop sí. I si el Miquel segueix encaparrat en menystenir-me després de parlar amb ell, pots estar ben segur que el prou li esclafaré a la cara. I sense embuts. No posarà els peus en aquesta casa mai més! Ni un dia ni dos! Cap! I si el Bebi diu res també el faig fora!— El to de la Carlota pujava per moments, i els ulls de guilla del començament s’havien convertit en dues torxes.
—Ep! Carlota, que és el teu germà...— li va dir el Miliu més calmat per abaixar-li la fúria. Allò s’estava convertint en un concurs d’alirets.
—Sí, Miliu, i a aquest no seria capaç de fer-lo fora — va contestar la Carlota amb la veu més pausada—, sempre m’ha fet costat. Però necessito que el Miquel també me’n faci, entens? Que accepti el que vaig fer i el que sóc ara.
—Com jo?
—Com tu? Després de l’enrabiada que t’has agafat? — el va mirar amb tendresa, perquè si alguna cosa no podia retreure-li al seu home era que no l’acceptés, i amb tendresa va afegir —: Sí, Miliu, com tu.